Els camins de la sal de Cardona

Els Orris Vells, com a topònim fossilitzat arreu de les muntanyes pirinenques, un dia van ser orris acabats d’estrenar. Que avui en dia en diguem vells, ens dona fe de l’antiguitat que tenen, avalada per prospeccions, excavacions i estudis d’arqueologia iniciats a mitjan dècada dels anys vuitanta del segle passat per l’arqueòloga rossellonesa, establerta a Cerdanya, Christine Rendu a la muntanya d’Enveig. La seva tesi doctoral, editada l’any 2003 per Trabucaire Editions: La Montagne d’Enveig: Une estive pyrénéenne dans la longue durée, és referència obligada, lectura imprescindible per a qui vulgui conèixer quina era l’activitat pastoral al Pirineu quan les avançades del neolític comencen a fer pasturar els animals domesticats, principalment les ovelles i es fan orris i comencen les transhumàncies dels ramats. Els estudis de Rendu, pioners i avui en dia encara actius, fets en bona part en col·laboració amb el seu company, el doctor Pierre Campmajo, han servit per posar a prova les noves tecnologies, com ara la teledetecció, i per servir de base per afrontar estudis semblants en altres indrets d’alta i baixa muntanya del Pirineu. Actualment, la doctora Chistine Rendu (Canet de Rosselló, 1964), des de la Universitat de Tolosa Jean Jaurès, participa en estudis d’activitats humanes a la banda occidental de la serralada, on troben corrals antics de porcs. Li explicava a la també arqueòloga, la doctora basca Mertxe Urteaga, en les recents Trobades Culturals Pirinenques, organitzades per la Societat Andorrana de Ciències a Irun. Totes dues són referents de l’arqueologia pirinenca i sentir-les parlar, amb emoció, de tal o altre indret, encomana el goig pel coneixement de la vida i les maneres de viure al Pirineu iniciades a la prehistòria.

La sal de Cardona, també des de la prehistòria, va pujar cap al Pirineu. Les ovelles i els porcs dels quals parlàvem abans eren en part motiu de la seva comercialització. Sal de Cardona per ajudar a domesticar, a menar, millor dit, el ramat, atraient-les a les saleres, aquelles roques i lloses planes disposades fent rotlle que trobem on hi havia hagut i on hi ha activitat pastoral. I com que el bestiar es deleix per la sal, la de Cardona podem dir que va ser imprescindible, a causa que el seu transport, en blocs, en pedra de sal –tal com l’obtenien anant picant als afloraments, a la mateixa muntanya de sal de Cardona– era més còmode i pràctic que portar la sal en gra, com és la produïda per evaporació, així obtinguda als salins de Gerri de la Sal o de Cambrils, per dir els més propers a Andorra. I amb les ovelles domesticades, munyir-les i fer-ne amb la llet formatge d’orri, era una producció alimentària que es practicava a l’estiu a tota la muntanya pirinenca. I aquí la sal de Cardona també hi tenia el seu protagonisme a l’hora de salar el formatge. Igualment, els porcs, els seus pernils, de tanta fama en època romana com tenien els de Cerdanya, la perna ceretana salada, que preferien a Roma més que els pernils bretons bullits. Pernes ceretanes i ben segur pernes andosines salades amb sal de Cardona en aquells temps antics.

La sal de Cardona era transportada pels camins anomenats de la sal, o camins cardoners. Tanta era la seva importància que a jordanes de la muntanya de sal, el nom de Cardona era present i ens en queda testimoni toponímic i oral transmès de generació en generació. Recordo ara fa vint anys les anades amb el Joanet de Cava i el Ponet d’Ansovell –avui tots dos finats i recordats–, juntament amb el Lluís Obiols, jove estudiant d’història, a trobar la línia del camí Cardoner al seu pas pels repeus de la serra de Cadí, a la banda obaga. Hi anàvem amb el delit de trobar lligams entre el jaciment romà del Goleró, situat just al caient ponentí de Cadí, amb el camí de la sal, que passa a tocar tocar, si bé en una cota un pèl més baixa. Ens fornien el delit de resseguir i prospectar el camí Cardoner, les mostres romanes presents als envolts del mateix entre Cardona i la vall de la Vansa, de camí cap al Baridà i Cerdanya.

Des de Cardona, a més del camí de la sal que pujava de dret cap al Pirineu, de sud a nord –com si el camí fos un veritable cardo romà–, n’irradiaven més, en sortien altres (amb les corresponents ramificacions secundàries), per tal de poder transportar la sal cardonina, com ara el que passant per Pinós tirava cap a la Segarra i fins a les planes d’Urgell, on els ramats que pasturaven a l’estiu a muntanya hi passaven l’hivern. O un altre que també enfilava, ara de llarg, cap al Pirineu, cap a Berga i Ripoll i, és clar, el que baixava des de Cardona cap a Súria i Manresa, avui en dia senyalitzat. Alguns d’aquests camins de la sal obraven com a veritables camins rals, entesos com a vies principals. En queden bells records de memòria oral, fins i tot en forma de cançons, com La minyona de la vall d’Unarre, que li va cantar a l’Artur Blasco, a Ordino, la Teresa Picolo, casada a cal Babot, apresa del seu pare davant del foc de casa Rotger de Cerbi, a les Valls d’Àneu. Noteu com posen, tal com s’estila als Pallars, l’article femení davant mot masculí: “Les traginers quan passen,/ passen pel Camí Ral,/ pel camí de Cardona,/ quan van a buscar sal.”

De la sal de Cardona i dels camins de la sal se’n parlarà justament a Cardona divendres de la setmana vinent, dia 28 de novembre, en una jornada organitzada per la Fundació Cardona Històrica, el Consorci Leader de la Catalunya Central i la col·laboració de Salinera de Cardona. Serà un repàs històric a l’explotació de la sal de Cardona i a la seva distribució pels camins de la sal, per tal fer un primer pas en la recuperació d’aquesta xarxa de camins, envistes a una estratègia de dinamització territorial plena de possibilitats, tant per la vila de Cardona com per les viles i pobles per on transcorrien els camins de la sal.