Berrozi

Si no ha estat un dels somnis vívids recordats com a realitat, m’ha semblat llegir que membres de cossos de policia de diversos països, entre els quals el nostre, aniran a fer entrenaments a les instal·lacions de Berrozi, poble d’Àlaba.

Temps era temps, enllà per l’últim terç del segle passat, periodistes “connectats” xiuxiuejàvem en veure passat un noi cepat al costat, o tot just al darrere, d’un dirigent del Partit Nacionalista Basc, “és un Berrozi”.

Abans fins i tot de l’aprovació de l’Estatut dit de Gernika, quan encara el partit nacionalista majoritari vetava el nom de Govern i fins i tot només va deixar dir “Consell preautonòmic” al màxim òrgan executiu del seu país –per cert, amb participació dels parlamentaris navarresos–, quan encara era inviable, lògicament, l’Ertzaintza –policia pròpia–, l’escorta de líder i l’ordre a les manifestacions l’asseguraven els “berrozis”, nom emprat del lloc on s’havien format i que, pel que sembla, encara continua en actiu.

Aquest cos d’ordre avant la lettre va ser creació del conseller d’Interior, Luis María de Retolaza (a.c.s.). Un personatge clau en les decisions del “partit” com deien per antonomàsia els militants i simpatitzants, en referència al PNB, i encara més en els seus secrets.

Una mostra ben il·lustrativa van ser les declaracions de dos patrons de pesquer, quan aquest que escriu va arribar a l’Euskal Etxea de Caracas per recollir documentació sobre els bascos de tres generacions residents al país –els primers, deu mil a una ciutat aleshores de cent mil veïns, amb passaports del propi país signats personalment pel lehendakari Agirre–.

Tots dos marins asseguraven haver portat les restes del fundador, Sabino Arana, més enllà de la frontera del nord, per preservar-los de qualsevol atac franquista. Moltes dècades després, a Bilbao, Retolaza reconeixeria, somrient, que els ossos de Sabino mai van sortir de la tomba originària, al cementiri biscaí de Sukarrieta. Era, i va resultar evident, una perfecta maniobra de desinformació.

Un cop perduda la guerra, encara ben jove, va ser creador d’un grup militaritzat, que es preparava per reconquerir Euskadi, subvencionat pels Rockefeller, per això, un dels noms en clau més habituals per al conseller, encara a la clandestinitat, era “Roque” i un altre “Chester”, perquè fumava les cigarretes sense filtre que també consumien els soldats nord-americans.

De ben segur que, amb “Roque”, encara hem perdut més històries de la història, real però mai no escrita. Les que han quedat, potser conservades per familiars de noves generacions, potser –tant de bo– les podran anar explicant els successors d’aquell guardià de secrets. De moment resulta difícil, si no impossible, escoltar o llegir el nom de Berrrozi sense recordar-lo.