Pedra antiga, silenciosa

La pedra antiga no fa soroll. Se la mirava Antoni Gaudí de jovenet al coll de la Desenrocada –allà al seu Baix Camp– i la va portar, amb cos i ànima, fins al passeig de Gràcia. Certament, amb cos com si la Pedrera fos una pedra vivent i amb ànima, donant a cada plec de la façana una mena de pensament finestrer i etern. Pensament a flor de pell, des de la portalada d’entrada fins a les orants fumeneges del capdamunt. Quan l’any vinent, el mes de juny, el dia 10 faci 100 anys de la mort de Gaudí, la Pedrera del passeig de Gràcia no farà soroll, perquè en l’eternitat de la seva ànima fa dècades que també hi dorm la seva antigor feta de pedra. I la pedra antiga, silenciosa, no fa soroll. A la tomba de Verdaguer, de mossèn Cinto, mort també un 10 de juny en jovada coincidència amb el seu admirat Gaudí, la pedra de Montjuïc tampoc fa soroll, només una remor sempiterna d’ales espirituals en vol de serafins des de tots els cims i piques i tucs i tuques del Pirineu davallant a Montserrat: “Amb serra d’or els angelets serraren/ eixos turons per fer-vos un palau./ Reina del Cel que els Serafins baixaren,/ deu-nos abric dins vostre mantell blau.” Sí, Verdaguer admirava Gaudí i Gaudí admirava Verdaguer. Mireu –com si fos ara i aquí–, com Antoni Gaudí es mira Jacint Verdaguer, més atent a mossèn Cinto que a la càmera que fotografiava la colla d’intel·lectuals al claustre de la Catedral d’Elna, el 17 de juny de 1883, a les portes del segon estiu de la ronda de mossèn Cinto pel Pirineu. El 1882, havia passat d’esquitllentes per Andorra, camí de Vallferrera, glopant aire i verdor a la delitosa coma de Setúria, esmorzant, arrossades les seves cares pel sol matiner, amb el Toni i la Victorina; però aquest estiu de 1883 faria sojorn una setmana llarga “en aquest país d’Andorra”, com deia ell en ser-hi. Les velles pedres de l’era de Cal Rossell d’Ordino, silents i amoroses d’herba i de peus treballadors i camals de bona cama, encara noten les passes de Verdaguer i ens ho diuen, amb el retorn de la nostra mirada; ens ho diuen sense haver de pronunciar cap mot. Tan si fa sol, les pedres seques, com si plou, les pedres molles de l’era de Cal Rossell i de totes les eres i tots els callissos d’Ordino i de totes les altres parròquies que encara en conserven algun, de callís, són pedres que no fan soroll. Quina lliçó de dignitat ens diuen les pedres callades, dignament callades, dolçament callades, respectuosament callades.

“Ara vos heu d’elevar al cel la llum de la Sagrada Família”

A Gaudí i a Verdaguer les pedres antigues els eren vida. Allà al Claustre d’Elna, el juny de 1883, Verdaguer tenia 38 anys i Gaudí en faria, al cap de vuit dies, el 25 de juny, 31. L’arquitecte devia escoltar el silenci vell de les pedres romàniques i gòtiques conjuntades amb les paraules del seu amic capellà-poeta: “Amb la Pedrera feu rossolar llum a la terra; ara vos heu d’elevar al cel la llum de la Sagrada Família”. I així fou com aquelles paraules dites pel poeta i escoltades per l’arquitecte encebaren Gaudí a emprendre la direcció de les obres de la Sagrada Família el 3 novembre d’aquell any mateix –ves per on, el dia de Sant Ermengol–, a les quals dedicaria 43 anys de la seva vida, els darrers dotze vivint a peu d’obra i tot, del 1914 al 1926, quan moriria.

Un any abans de marxar Gaudí en quedar greument malferit durant tres dies, havent estat escomès el 7 de juny per un tramvia a la cruïlla de la Gran Via amb el carrer Bailén, de Barcelona, unes altres pedres silencioses, les de Cadaqués, bressolades per la mar, eren escoltades molt endins pel poeta Federico García Lorca, qui dedicava a Dalí i a sa germana Montserrat aquella oda, talment voluta tornassolada, amb versos de mirada exacta i clara: “Cadaqués, en el fiel del agua y la colina, eleva escalinatas y esconde caracolas”. Tenia aquella primavera García Lorca l’edat de 26 anys. Mirava les pedres de Cadaqués, les unes rosegades vora mar, fitades en norais, altres endreçades amb amor –com poselles de llibres de fosca llicorella– en feixes, esgraonades costes amunt. Les mirava a l’alba, les feixetes de Cadaqués, recordant allà a l’ampit del sol ixent, la posta de sol sis anys abans, el 1919, a la Galícia de Rosalia de Castro, plorant-li, amb clavells d’amor per ofrena, a la seva tomba. Les per la tramuntana corsecades i ratades roques del terme de Cadaqués, se li afiguraven covals, talment panteons de silenci, per cantar a Rosalia: “Caigan los claveles en tu calavera/ manchando su blanco marfil de pasión,/ y hagan el efecto de una cabellera/ con trenzas de sangre nevada de olor.// Llevan el rocío de mi madrugada/ pondrán en tu cráneo vacío mi amor,/ y en tus huesos tristes, rumor de Granada/ llenando de estrellas la noche cerrada/ que como ceniza de sombra quemada/ cubre la covacha de tu panteón.// Ya ves Rosalía que mando a tus mares/ lo que en este campo es estrella flor./ Mándame tú en cambio rumor de pinares/ ruido de rebaño que vuelve a sus lares,/ y el panal meloso de gaita y cantares/ que se oye en tus campos al primer albor.”