La cotització del ‘like’

A vegades ens agrada pensar que les coses que passen al nostre voltant són culpa dels altres. Que si un negoci sense gràcia triomfa és per culpa de l’amo. Que si una granja al costat d’una carretera està de moda és perquè els youtubers ho han venut bé. Però no. La veritat és més incòmoda: el problema som nosaltres.

Som nosaltres els que fem cua. Som nosaltres els que compartim fotos. Som nosaltres els que convertim el que és vulgar en tendència. I som nosaltres els que hem confós popular amb bo.

El cas de la creperia de la Rotonda és l’exemple perfecte. Un lloc on es va faltar al respecte a la llengua del país i als clients. I en lloc de dir: “No hi tornarem”, com faria algú amb un mínim d’orgull, què vam fer? Convertir-lo en atractiu turístic. Perquè vivim en el món al revés, on la provocació no s’assenyala: es recompensa.

I el mateix passa amb la granja i el saló de pilates dels youtubers a l’avinguda Tarragona. El lloc té encant? No. Té qualitat gastronòmica? Tampoc. Té alguna cosa especial més enllà del soroll i l’asfalt? Zero. Però està ple. Perquè ens agrada dir que hi hem estat. Ens agrada formar part de la cua. Ens agrada sentir que som algú perquè hem visitat el lloc que tothom visita.

Som consumidors de pertinença, no de criteri.

No volem experiències: volem validació.

I aquí és on cal dir les coses pel seu nom: cada vegada actuem més com a xais. Ens movem en ramat, sense preguntar-nos res, sense mirar, sense escoltar. Si està de moda, hi anem. Si algú amb milions de seguidors diu que és guai, ho repetim. Ens hem convertit en altaveus de la trivialitat. La nostra opinió ja no ens pertany: la importem.

I el pitjor de tot és que ho sabem. I ho fem igualment. Preferim seguir el ramat perquè ens dona confort: pensar per un mateix requereix esforç, criteri i, sobretot, responsabilitat. És molt més fàcil dir: “Hi vaig perquè ho ha dit tothom”, que no pas preguntar-se: “Això té realment valor? Ho faria si ningú ho hagués publicat?”

La conclusió és dura, però necessària: la qualitat d’un país no depèn de qui obre negocis, sinó de qui els omple.

Si omplim llocs que menyspreen la cultura, no podem després reclamar identitat.

Si fem cua en espais sense ànima, no ens queixem que el país perd autenticitat.

Si tot el que cal perquè un lloc triomfi és que algú amb seguidors en parli, llavors el que estem venent no és Andorra: és la nostra pròpia credulitat.

I mentre això passa, hi ha negocis que fa dècades que treballen de veritat. Comerços familiars, bars de barri, restaurants de tota la vida, botiguers que han resistit hiverns llargs i canvis socials, empresaris que han donat feina, que han ajudat a fer poble, que han estat teixit i no decorat. Són espais que no surten a TikTok, que no tenen moment estètic, però sense ells Andorra no seria res del que és. Aquests negocis no necessiten postureig: tenen arrelament, ofici i dignitat. I això, de moment, no es compra amb likes.

Potser ha arribat el moment de deixar de mirar qui ho recomana i començar a mirar què és realment.

No per ells.

Sinó per no acabar convertint-nos en un decorat sense ànima, on nosaltres mateixos som els extres.