El dol no caduca en tres dies
El que necessitem és empatia, comprensió, consol i acompanyament
La societat continua funcionant com si el dol tingués una data de caducitat. La legislació laboral estableix tres dies de permís per acomiadar-se d’un ésser estimat i tornar a treballar com si res. Però qui pot assumir, en tan poc temps, que la mare ja no hi és? Com es pot quantificar el buit d’aquesta absència?
El dol és profundament personal. Hi ha qui omple les hores per evitar el silenci; qui es tanca a casa perquè no té forces per parlar, i qui amaga la tristesa rere somriures fràgils. No hi ha manual ni calendari. Cadascú s’enfronta a la pèrdua com pot, sovint sense eines.
Des que la mare va morir, la rutina s’ha esquerdat: costa dormir, costa menjar i costa concentrar-se. Saber que ja no tornaré a veure el seu nom a la pantalla del telèfon, ni cap trucada perduda; que no m’abraçarà quan em senti ofegada o espantada, és una ferida que encara no sé com sanar.
Malgrat això, el sistema exigeix que al cap de tres dies tornem a funcionar. Tres dies per organitzar, per plorar, per entendre una absència que ho altera tot. És una exigència inhumana, especialment per a qui es queda sense aire d’una manera sobtada.
Afortunadament, jo he tingut ajuda laboral. He trobat empatia, flexibilitat i un marge per respirar. Però no hauria de ser fruit de la sort, ni dependre de la sensibilitat d’un equip concret. Cal que aquesta mirada sigui estructural i social, no excepcional.
El pas del temps també porta la por que els records s’esvaeixin: el seu rostre, la seva veu, els seus consells, fins i tot les nostres discussions. És un buit que pesa sobre les espatlles i que costa sostenir.
El dol no entén de calendaris. No caduca en tres dies. I, com a societat, ens cal aprendre a donar espai, temps i humanitat a qui conviu amb una absència irreversible.
El dol és un procés profundament dur, per al qual ningú ens prepara. El buit que deixa una persona estimada no es mesura en dies, ni es resol comptant hores. El que necessitem és empatia, comprensió, consol i acompanyament.
No podem permetre que la resposta institucional es limiti a tres dies d’absència, complementats amb una baixa mèdica o amb la pèrdua de dies de vacances.
Com a societat, hem de fer un pas endavant. Cal que les administracions i els governs assumeixin el compromís d’oferir un suport real, humà i adequat, que dignifiqui aquest procés i protegeixi el benestar emocional de les persones afectades. El dol no és un tràmit: és un dret ser escoltat, comprès i respectat.