Els contes de Truman

Ens diu Alan U. Schwartz, l’advocat de tota la vida de Truman Capote, que “quan va morir, el 1984, no gaire abans de fer seixanta anys, li quedaven poques amistats perquè havia permès que l’enginy se li enverinés i la imaginació li distorsionés la realitat fins a un punt gairebé irreconeixible. En el transcurs dels anys vaig intentar rescatar-lo de moltes relacions poc recomanables i algunes de francament inquietants, amb més èxit en algunes ocasions que en altres”. L’advocat també ens ha llegat una mostra de com descrivia Capote la seva futura gran novel·la: Pregàries ateses, que no va veure mai la llum: “Intricada, exuberant, enginyosa i malvada.” Ves per on, és impressionant com en quatre paraules estava retratant no sols la seva obra literària, sinó ell mateix com a persona. Enfant terrible de la literatura nord-americana, el genial autor de Música per a camaleons, Altres veus, altres àmbits, Esmorzar a Tiffany’s i A sang freda, també va excel·lir com a escriptor de contes, fet que és poc conegut.

En ells dissecciona amb “amable crueltat” la societat d’un país llavors al cim del poder mundial, viatjant des dels ambients rurals a vegades misèrrims d’Alabama i Louisiana a la rutilant Nova York, el centre de l’imperi. La gosseta Queenie, sovint protagonista, devia jugar un paper destacat en el seu univers infantil… talment com el trineu del Ciutadà Kane.

–“Tenia una finestrella al sostre: coloms volant, núvols i edificis els queien al damunt; el sol, disparant fletxes amb la punta untada d’estiu, feia cascavellejar els cabells de Grady.”

–“Una de les coses amb més màgia és contemplar l’ésser estimat dormint: alliberat de la mirada i la consciència, durant un moment dolç, tens el seu cor; indefens, en aquell moment és tot el que tu, ni que fos irracionalment, esperaves que fos: un home pur.”

–“Era com si el món que els unia fos un vaixell, un vaixell en la calma entre dues illes que ells mateixos eren: amb un mínim esforç Clyde podia veure la costa d’ella, però ell estava extraviat enmig d’una boira perenne.”

–“Aquesta mena de coses que s’aprenen a la ciutat vivint una infantesa de baralles de carrer i tardes sense esperances, durant la qual sobreviuen només els cruels i els intel·ligents, els murris i els valents –era l’entrenament que li donava als ulls aquella intensitat.”

–“El paviment era moll d’una pluja de color elèctric; els passavolants, tacats per aquests reflexos humits, canviaven de color amb prestesa camaleònica: els llavis de Grady esdevenien verds, després liles.”

–“Però se n’havia enamorat; és molt poc comú que algú s’enamori d’algú a qui no pot envejar per res.”

–“Hi havia una votiva boira vermellosa sobre Nova York, però en creuar veloçment el pont de Queensboro la ciutat, que de sobte es podia veure completament, va esclatar com una espelma romana.”

–“En el camp la primavera és una època de successos breus i silenciosos: brots de jacint en un jardí, salzes que cremen amb un foc sobtat gebrat de verdor, el lent fluir dels capvespres, la pluja de mitjanit que obre els lilàs.”

–“La seva ment era com un mirall que reflectia un espai blau en una habitació buida.”

–“En algun lloc d’aquesta obscuritat, un assassí se separava de l’ombra i, amb la soga a la mà, seguia per un camí fatal la resplendor d’unes cames de seda.”

–“Quan es deixa un amant, la vida hauria de detenir-se. Quan un s’allunya del món, el món s’hauria d’acabar, però no passa mai. La majoria de la gent es lleva al matí, no perquè importi el que fa, sinó perquè no importaria que no ho fes.”

Aquell convidat als còctels més exclusius, en què es barrejava amb el més selecte del món intel·lectual i artístic de la societat nord-americana, va acabar la seva vida entrant i sortint de centres de rehabilitació de drogues i alcohol, dels quals sovint s’escapava: un trist final per a un geni de l’escriptura.