Tres pilars per assegurar el nostre futur

En els darrers mesos hem tornat a parlar, i molt, del futur de les pensions a Andorra. I, sincerament, ens sembla un bon senyal. Vol dir que com a societat ens preocupem pel nostre esdevenidor. Parlar de pensions de jubilació no hauria de ser motiu de por ni de resignació, sinó una oportunitat per pensar plegats com volem viure quan deixem de treballar.

El nostre sistema públic de pensions, gestionat per la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS), ha funcionat bé durant anys i ha ofert seguretat a milers de persones. Però, com passa a gairebé tots els països desenvolupats, l’augment de l’esperança de vida i els canvis demogràfics obliguen a repensar el model. No és una crisi, és una evolució. I som a temps de fer-la bé si entenem que el benestar futur no pot sostenir-se sobre una sola base, sinó sobre tres: l’Estat (mitjançant la CASS), les empreses i els mateixos ciutadans.

El sistema públic continuarà sent la columna vertebral de la protecció social. És el reflex d’un pacte entre generacions, un compromís que garanteix un mínim d’estabilitat per a tothom, sense deixar deutes ni compromisos inassumibles per a les generacions futures. I convé recordar que no és, com alguns diuen, una enganyifa, sinó un dels grans èxits de les nostres societats modernes. Però fins i tot els èxits s’han d’actualitzar. La sostenibilitat del sistema exigeix adaptacions assenyades, no alarmisme.

Les empreses, per la seva banda, hi tenen molt a aportar. Cada cop més, els plans de pensions d’empresa són una eina útil per acompanyar els treballadors en la construcció del seu futur. Fomenten l’estalvi, però també reforcen el vincle entre la companyia i la seva gent. Un empleat tranquil des del punt de vista financer és un empleat que treballa millor. Per això, el marc legal que s’està preparant a Andorra per impulsar plans i fons de pensions és una oportunitat que hem d’aprofitar. Les empreses que es comprometen amb la seguretat financera dels seus equips milloren la vida de les persones i, alhora, contribueixen a incrementar-ne la productivitat. Per tancar el cercle, aquesta millora econòmica afegeix valor i benestar al conjunt del país.

I el tercer pilar, el més personal, som tots nosaltres. L’estalvi individual és una responsabilitat que no podem delegar. No cal disposar de grans recursos: la clau és la constància i la recurrència. Aportar un petit percentatge dels ingressos —per exemple, un 5%— pot semblar poc, però al llarg dels anys marca una diferència enorme. El temps i l’interès compost fan la resta. L’educació financera, en aquest sentit, és fonamental. Hauríem d’ensenyar als més joves que estalviar no és renunciar, sinó guanyar llibertat per al futur. Un futur que fa dècades, era curt a partir dels 65, però que ara és cada vegada més llarg.

El futur de les pensions a Andorra no depèn només d’una reforma o d’una llei, sinó d’un canvi de mentalitat. Hem de passar de veure el sistema com un problema a entendre’l com un projecte comú. Si l’Estat garanteix el marc, les empreses assumeixen la seva part i els ciutadans fem el que ens correspon, podrem mirar el futur amb tranquil·litat. Les pensions no són una càrrega del passat, sinó una promesa cap al futur. I aquesta promesa es compleix quan tots hi posem de la nostra part. No es tracta de témer el que vindrà, sinó de preparar-lo. I, sobretot, de fer-ho plegats.