Menairó

L’admirat Iñaki tornava a encertar-la de ple en definir Sergi Mas com a “menairó”, el personatge de la mitologia pirinenca, geni diminut però inesgotable, sempre disposat a treballar amb altruisme per a qualsevol que li ho demanés, fins que, acabada la feina, en demanava una altra i, si no li’n donaven, s’emprenyava d’allò més.

La dedicació constant a “l’art de musicar la fusta”, també a la ceràmica, al dibuix i a tantes altres facetes creatives, no només mostraven –mostren– una constància de menairó, sinó una qualitat mantinguda al llarg de les dècades i en tota la diversitat de manifestacions, pròpies més aviat d’una figura del Renaixement. I tanmateix, amb la modèstia dels grans, rebutjava que li diguessin artista perquè només es vol reconèixer com a “artesà”.

Queda reconeguda la seva modèstia, pròpia dels grans

Les figures de les patrones –del país i de Sant Julià–, amb una perfecta recreació del romànic original, la Sagrada Família de Sant Pere d’Escaldes i tantes altres mostres de genialitat escampades, alguna arribada fins i tot a Berlín, hi són, i paga la pena el desplaçament per visitar-les in situ.

Algú ha escrit que, juntament amb mossèn Ramon, seria difícil trobar al país qui faci més unanimitat a l’hora de triar una personalitat mereixedora de reconeixement públic i condecoració. I també que, si de cas, el responsable s’ha quedat curt, en ambdós casos, en atorgar-los el distintiu en la segona categoria. Potser les categories són sobreres. Algú mereix una distinció o no la mereix. O Gran Creu, o res. Això altre, com dirien al meu poble, amb tota l’afecció a l’escatologia, és “cagar per mig cul”.

Tornem, però, al Sergi; la seva obra inesgotable hi és arreu i es podrà continuar veient —la podran continuar veient les successives generacions— per segles, tret de pèrdua en algun misteriós sinistre, com ara aquell de l’incendi del primer santuari de Meritxell; això si el “menairó” lauredià, previsor a més, no ha deixat a lloc segur més còpies de les Marededeus.

Queda reconeguda la seva modèstia, pròpia dels grans. Cal afegir-hi la generositat: en una de les trobades a casa seva, amb el berenar i el “bon mam”, deia ell, vaig tenir la debilitat de portar-li l’original del que poc temps després seria A quarts de quinze. Es tractava només de tenir la seva opinió. Doncs a la següent trobada ja m’havia preparat, per regalar-me, un “collage” de dibuixos relatius a algunes de les composicions que han enriquit –i com– l’obra, juntament amb el comentari de l’amic Manel Gibert.

Sergi havia de complir anys –noranta-cinc, i els que vindran– el dijous. El dia de la setmana en què neix aquesta columna. Amb temps perquè es pugui manipular –tècnicament– i incloure en l’edició de diumenge, com ja s’ha fet costum.

Potser qualsevol dia m’atreveixo a trucar a l’artista a casa seva, d’on ja no surt pels problemes físics de l’edat, a veure si encara respon el mateix de sempre quan li he preguntat per la salut: “de cap, molt bé, però les cames em fan figa”.

El cap... i les mans, que encara continuen produint i continuaran creant, aquelles mans d’artista, molt superiors a les de l’artesà que ell es reconeix. I d’aquí a cinc anys més, tots els qui aquests dies l’hem recordat, i molts més, celebrarem el centenari del “menairó” lauredià.