‘Els oblidats comtes de Cerdanya’

Recular segles enrere per sotjar les passes de la història és un exercici de memòria sentimental i física, perquè el lligam entre els fets i els indrets és el principal al·licient a l’hora de girar la vista enrere i reviure gestes i vivències de personatges cabdals en les seves respectives èpoques. En els relats històrics de la catalana terra, destaquen les nissagues comtals i vescomtals, aquelles famílies sorgides d’una soca i entrellaçades entre elles, per tal d’engrandir i eixamplar els seus dominis territorials. Al Pirineu, el comtat de Cerdanya fou en època medieval un poderós tenidor de país, no tan sols en la plana cerdana, com ens podria distreure el nom, sinó també saltant al nord cap al Conflent i al sud cap a Berga i allargant, com si fos una cama, fins als confins orientals de la Segarra. Curiosament, la sortida natural per la vall de Segre era terra del comtat d’Urgell i una casa i altra grosso modo respectaven els seus límits. És així com al llarg de tres-cents anys, des de final de segle VIII fins a començament de segle XII, els de Cerdanya ostentaren el comtat en nombre de 15 comtes i les respectives comtesses com a mullers que eren; alhora, una trentena de vescomtes els eren suport, tal com hem dit, al nord i al sud, respectivament, com a vescomtes de Conflent i  vescomtes de Berga.

Les vicissituds i el camí recorregut pels comtes de Cerdanya ens els va explicar en forma de llibre ja fa vint-i-cinc anys el cerdà Joan Blasi Solsona, traspassat el 26 d’octubre a Barcelona a l’edat de 90 anys. Titulat Els oblidats comtes de Cerdanya (798-1117), Farell, Sant Vicenç de Castellet, 1999, amb segona edició de 2024, ens serveix com  a frontispici d’aquest article en memòria de Joan Blasi, qui volgudament es presentava com a no especialista de la Història. Ell, nascut l’any 1935 a cal Sastre d’All de Bellver de Cerdanya, era llicenciat en dret (1957) per la Universitat de Barcelona, però la seva vida professional anà lligada a empreses comercials, desenvolupades en bona part d’Europa, en botigues duty free d’aeroports i també aquí, al Principat d’Andorra, en el sector del formatge holandès, el whisky escocès i els puros havans. Escoltar-lo, a la vora del foc de casa seva a Bellver de Cerdanya, ja havent passat el relleu com a empresari a la seva descendència, explicant el seu periple empresarial, et feia comprendre la vitalitat que manifestava i com n’era de llest i decidit. Per això, en jubilar-se dels negocis, va emprendre la feina d’estudiar la història de Cerdanya, amb la voluntat i caràcter d’emprenedor que ha mantingut tota la vida. En resultava un primer llibre dedicat als comtes de Cerdanya, un aplec de dades, d’estudis fets per historiadors, amb relació cronològica dels diferents comtes del casal cerdà, amb raonaments propis i observacions tal volta no prou detectades o tingudes en compte pels historiadors amb títol: aquells mots a vegades traduïts a la lleugera, aquells detalls amagadissos i, per tant, sovint complicats d’escatir, ja sigui entre l’orografia pirinenca o en els documents atapeïts de noms, tan comunament repetits i homònims en molts personatges d’aquelles èpoques medievals.

A Els oblidats comtes de Cerdanya seguí, deu anys després, el llibre: Els pobles bàrbars i la gènesi goda de Catalunya. Fragments de la història d’Europa, també editat per Farell, 2009, en què Joan Blasi defensa la gènesi goda de Catalunya. I no ho devia fer tan malament, quan l’historiador Oriol Mercadal, a qui tenim sempre en el record, el fa participar en el llibre: Patrimoni medieval de la Cerdanya i el Capcir, Editorial Rafael Dalmau, Barcelona, 2017, amb fotografies del també recordat Emili Giménez. Amb aquests llibres, d’autoria única o compartida, com el darrer, el Joan Blasi ens ajuda a endinsar-nos en la història viscuda per uns personatges i acostada, posada a disposició, relatada. Avui mateix, 8 de novembre, parlant dels comtes de Cerdanya, s’escau que fa 990 anys en què un dels comtes de Cerdanya més actius, fill del comte Oliba Cabreta, Guifré II, donava relleu del comtat al seu fill Ramon, feia testament i es retirava al monestir de Sant Martí de Canigó, manat començar a erigir per ell el 997 i on moriria l’any 1050. Un fet històric, el de retirar-se a Sant Martí de Canigó, que curiosament es produïa només cinc dies després de la mort del bisbe Ermengol al Pont de Bar, el 3 de novembre de 1035, episodi de la història que si bé la llegenda de perdre la vida relliscant del pont al Segre ens la conta així, potser algun dia sorgiran noves fonts que determinin fefaentment la causa mortal de Sant Ermengol. Perquè la història té cops amagats i coneguda és la tibantor manifesta entre el comte Guifré II i el bisbe Ermengol per la vila de Pi, a Cerdanya, propietat del prelat, que el comte li usurpà.

Joan Blasi, de posat i tarannà calmat, però amb un borbollejant doll interior de vida i esperit, tenia un fort sentiment d’agraïment “a l’estimada terra de la Cerdanya, on sempre que m’ha fet falta (cosa que ha passat sovint) he trobat l’impuls i l’energia necessaris per anar fent camí”. Us plaurà de tenir-lo present, de veure’l i d’escoltar-li la veu, tot cantant cançons apreses de la padrina, que era de Prullans, en la gravació en vídeo que li feu Artur Blasco, en l’obra A peu pels camins del cançoner, que trobareu al reservori digital del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya al següent enllaç: www.calaix.cat/handle/10687/91825. Veureu quin dring i quina claredat de veu, amb el seu accent cerdà, i quina profunditat de persona ha estat el Joan Blasi Solsona, a qui per molts anys puguem recordar.