Halloween i la coca de San Benito

Els orígens ancestrals de la festa de Halloween els hem de buscar en el festeig del Samhain, que els celtes celebraven des de l’edat de ferro, fa més de 2.500 anys.

El ritual naix de la creença que amb el final de l’estiu i l’arribada de l’hivern els esperits retornaven a la terra, i per aquest motiu s’organitzaven danses i ritus que honoraven els morts i feien fugir els esperits malignes.

Amb l’esdeveniment del cristianisme, els estrategs de l’Església, interessats a donar noves significacions a festes paganes ancestrals modificant el seu contingut sense ferir la sensibilitat dels antics costums, van instaurar la festa de Tots Sants, All Hallows Eve, que finalment va acabar convertint-se en Halloween.

Els celtes el celebraven des de l’edat de ferro, fa més de 2.500 anys

Aquesta tradició va ser importada als Estats Units pels immigrants irlandesos del segle XIX i va evolucionar en una celebració lúdica, afegint disfresses i carbasses il·luminades, derivació del mite Jack o lantern, l’astut pagès irlandès que per estalviar posava espelmes en carbasses prèviament buidades.

El secular esperit mercantil dels americans s’ha cuidat de reenviar-nos aquesta tradició transformada en un motiu més de la indústria cultural amb la consegüent despesa inherent (disfresses, decoracions, festivitats, productes temàtics, etc.).

No és l’únic exemple dels canvis que el cristianisme ha efectuat amb pràctiques ancestrals.

Nadal n’és una de les més destacades, en què es va fer coincidir el naixement de Jesús amb les festivitats paganes de Saturnalia, festa dedicada a Saturn, déu de l’agricultura, que es commemorava per celebrar la fi del període de collites coincidint amb el solstici d’hivern.

El cristianisme el va canviar pel naixement de Jesús, perquè també coincideix amb el solstici d’hivern, i com a metàfora de l’allargament del dia naix Jesús, naix la llum.

És clar que en aquest cas s’haurien pogut estalviar l’adoració dels pastors, perquè a causa del fred mai no s’han vist pastors que en període hivernal visquin a la muntanya. Segons estudis creïbles, Jesucrist hauria nascut probablement durant els mesos de setembre o octubre.

La mateixa cosa succeeix amb la Pasqua, d’arrels encara més antigues, festivitat que en temps pagans marcava un dels cicles naturals fonamentals i en el de primavera els nòmades sacrificaven un corder per protegir la fecunditat de la ramada.

Posteriorment, els jueus ho varen fer coincidir amb la fugida d’Egipte afegint l’elaboració del pa sense llevat en record del poc temps que tenien per fer fermentar la massa per la pressa en fugir dels faraons.

El cristianisme celebra en la Pasqua la seva festivitat principal pel significat de la resurrecció de Crist i del pas de la mort a la vida, i també el simbolisme del renaixement de la naturalesa amb l’arribada de l’equinocci de primavera.

Per motius diferents, gran nombre de festivitats cristianes també se situen al calendari en funció de tradicions ancestrals precristianes, entre les quals podem citar Sant Valentí, que reemplaça les festes de la fertilitat; Sant Joan, amb els focs del solstici; Reis, amb referència als monarques de l’antiga Pèrsia i sacerdots zoroastristes; Carnaval, amb referència a les festes de Bacus; la Candelera, per la celebració a la llum, o els Sants innocents, que ja se celebrava amb connotacions similars quatre segles abans del naixement de Jesucrist.

Jo segueixo commemorant la festa de Tots Sants de manera tradicional dins el respecte i record dels difunts familiars, i sense oposar-me a Halloween, que considero un element més del mercantilisme voraç que ens envolta, com passa amb les coques, que abans hi havia només la de Sant Joan i ara tenim fins i tot la de San Benito.