Ai, aquesta Europa...

Era conegut des de fa molts anys. En el món de les professions liberals, poder accedir a un lloc de treball a la Unió Europea s’ha considerat sempre una loteria. Sous alts, dietes per sobre de les habituals, descomptes en molts conceptes que abarateixen notablement el cost de la vida i unes condicions de jubilació excepcionals. A més, a la pràctica uns horaris diguem-ne flexibles, que en alguns casos han permès descobrir des de fa temps la setmana de quatre dies laborals.

Això pel que fa a la tropa administrativa. Després hi ha els polítics. Un Parlament de 720 diputats. Molts d’ells amortitzats ja des de temps en els seus partits polítics i que troben en la Unió Europea un sistema ideal per gaudir d’un bon sou. Un alliberament financer per als partits d’origen.

On ha portat aquesta desmesurada concepció burocràtica? Què és avui Europa? Una entitat sense cap lideratge en la majoria de temes que afecten el món a escala global. Una entitat gairebé prescindible i totalment inadaptada a la velocitat de canvi del món actual. Una entitat divergent, mancada d’una sola veu. Un conglomerat d’estats membres en què cadascú va a la seva i, per tant, impotent per fer-se notar en els conflictes internacionals. Un monstre burocràtic que ho envolta tot. Fins i tot el recent acord comercial amb el Mercosur, que pot tenir efectes positius, s’ha establert després de 25 anys de negociació! Patètic.

Aquests problemes són plenament coneguts dins la UE. El gener d’aquest any, Ursula von der Leyen ja va presentar un pla per reduir l’excessiva burocràcia i potenciar l’eficàcia de les administracions comunitàries. Fins i tot va establir percentatges de reducció de la paperassa administrativa que, a més, permetés un estalvi financer important. No he seguit l’evolució d’aquest projecte, però no deu haver estat gaire satisfactori, perquè deu mesos després, a final d’octubre, Von der Leyen va tornar a insistir sobre el tema, assenyalant que aquest pla ha de ser una de les grans prioritats del bloc comunitari.

I en tot això, apareix Donald Trump. Demana –pura coincidència– que la UE redueixi les regulacions a les empreses, sobretot a les tecnològiques americanes. També demana més coses, és clar. Moltes coses que afavoreixen els Estats Units. I la UE diu que sí, en un acte fins i tot formal d’una clara submissió. Només cal recordar els comentaris periodístics sobre les trobades de la UE amb Trump: “Europa sucumbeix a Trump.” “La UE s’esquerda per la guerra comercial amb Trump.” “Acord UE-EUA: més claudicació que blindatge.” “Les genuflexions davant la Casa Blanca marquen l’inici del curs polític de la UE.”

Però no culpem només Trump. La baixada del paper d’Europa fa temps que dura. Com assenyalava Esther Vera al diari Ara, “Trump és l’espoleta, però la inacció d’Europa ve de lluny. Entre el 1993 i el 2022 el PIB per càpita dels Estats Units va créixer més d’un 55% i el d’Europa, un 30%”. La pèrdua de competitivitat fa anys que dura.

I a Andorra, què hem de fer? No tenim gaires alternatives. Estem clavats dins d’Europa. Tenim Europa al nord i Europa al sud. I fins ara la relació ha anat bé. L’acord comercial Andorra-CEE signat el juny del 1990 per l’aleshores cap de Govern, Òscar Ribas, va establir una unió duanera per als productes industrials i va mantenir Andorra com a país tercer per als productes agrícoles, amb un tractament especial per al tabac. Avui es pot afirmar que, al marge de l’evolució econòmica i política que ha viscut Europa, aquell acord ha funcionat bé al llarg de tots aquests anys. Serà també tan positiu l’acord d’associació amb la UE que s’ha estat negociant durant els darrers vuit anys i que finalment aquests darrers mesos ha centrat lògicament l’atenció de tot el país? Esperem que sí, però jo no tinc prou coneixement del text per pronunciar-m’hi. Caldria força més d’un article com aquest per donar una interpretació assenyada i una opinió coherent del seu contingut.

El que sí que he notat és que en la seva presentació pública, el Govern d’Andorra ha utilitzat repetidament el sistema del que podríem anomenar “l’acord és el cel i el no-acord seria l’infern”. No sé si realment la presentació d’un text es pot fer amb tanta contundència.

A mitjan setembre, va visitar Andorra el cap del departament de Recerca Jurídica de l’Institut de Liechtenstein, George Bauer. Aquest senyor va explicar que quan es va plantejar l’acord amb la UE, l’acceptació popular només era de poc més del 50% i que avui és del 70%. I que en aquest procés havia tingut molta importància que el Govern presentés amb claretat una relació dels avantatges a favor de l’acord, però també una relació dels inconvenients que implicava. I es va veure clarament que a Liechtenstein els aspectes positius pesaven més que els negatius. Penso que a Andorra ens hem decantat massa a insistir sobre els avantatges, que hi són, però potser hem deixat una mica difuminats els inconvenients, que també deuen ser-hi.

En fi, amb acord o sense, aquesta és l’Europa que tenim avui. No engresca, però no n’hi ha altra.