Compatibles

Algun irreductible conservador de les tradicions nostrades, encampadà o no, ben segur discreparà de qui pensa que la castanyada és del tot compatible amb l’importat Halloween. Com si la segona fos una mena de seneci –o de cargol poma al delta de l’Ebre–.

Cert que gaudir d’unes castanyes ben torrades –”calentes i bones”, les anunciaven als carrers del meu poble– amb una mica de moscatell –beguda ancestral de celebració en aquestes valls, abans del xampany, segons Brutails– coincideix amb el gust de les persones senzilles, sovint descendents de pagesos, que és el cas dels andorrans de diverses generacions.

Algun irreductible conservador ben segur que discreparà

Per a la quitxalla, però, no deixa de ser més espectacular i adequada a la seva apetència una celebració que inclou disfressa i col·lecta de dolços per cases de famílies més o menys conegudes.

Al poble de la meva mare, fa una seixantena d’anys, ja hi havia el costum de buidar una carbassa, fer-hi uns talls a la closca i col·locar al bell mig una espelma que enceníem. El que no m’assegura el que queda de memòria és que fessin això en la posobra de Tots Sants.

Diuen historiadors que, de vegades, un invent –materialització d’una idea– ha sorgit simultàniament a més d’un lloc. Pregunteu-ho, si no, als russos o als bascos... fins i tot als catalans, si parlem del submarí. I per això, més enllà d’on es va registrar la primera patent, abunden les reclamacions pioneres de països ben diversos.

Bé està recordar, reivindicar i mantenir preferentment les tradicions autòctones amb preferència sobre qualsevol de forana. En aquest cas, però, parlem d’una celebració que atreu, sobretot, la canalla. Tret que intentin envolar-se per una finestra creient autèntic i universal el poder del Superman. Sí, les nadalenques que ja tenim a tocar, també, o sobretot.

Però si excloguéssim tot allò que hem importat, fa anys i panys, o fa quatre dies, ningú dels fans podria gaudir legítimament del fado, el tango, el rock o el rap, si parlem de música (amb més o menys propietat).

Bé està que padrins, padrines, pares o mares mantinguin en les noves generacions la tradició de la castanyada. També la generositat –d’altra banda sense despesa exagerada– d’institucions com ara el comú d’Encamp, amb la distribució de les tradicionals castanyes, tot i que sigui sense demanar certificats d’empadronament, per a benefici estès a veïns d’altres parròquies.

Gaudiu i regaleu les castanyes i el moscatell –si són adults amb familiars–. També a veïns, amics i coneguts, si la generositat us arriba. I si algún nen –més aviat nena, es diria amb un toc de masclisme– es vol disfressar de bruixa o de zombi, no és necessari treure-li la idea. De temps per esdevenir realista, fins i tot materialista, ja en tindrà. Molt probablement li arribarà de manera espontània, amb l’edat.

El metge i humanista espanyol Gregorio Marañón ja va escriure fa dècades una obra amb el títol Los deberes de las edades, en què descrivia tan estrany el jovent sense ànim revolucionari com la persona d’una edat mitjana, o avançada, sense un ideari més aviat conservador –o digueu-ne burgès, si ho preferiu–.

Si heu menjat les castanyes a casa, la nit de divendres a dissabte passats, i heu permès als nens i nenes de la casa que es disfressin, es passegin i segueixin els rituals de la festa nord-americana, no haureu fet mal a ningú i cadascun i cadascuna hauran complert amb els deures de la seva edat, aquells –o com aquells– que fixava en la seva obra l’esmentat metge humanista i escriptor de l’estat al sud del Runer.

També havia estat a punt de ser objecte d’aquest comentari la demanda del president del govern espanyol a la Unió Europea que deixin en pau els rellotges, a la tardor i a la primavera. Se n’havia parlat diverses vegades, però sempre amb la idea que la decisió dels 27 fos unànime. Com si els horaris oficials de tots els estats membres fossin ja unificats. Si ja no ho són, poc hauria d’importar. I fàcilment s’evitaria que en dies com el darrer dimecres, a les sis de la tarda ja fos negra nit.