Un conte avellanat per al Sergi Mas

En passar per Anserall el Sergi em diu: “Anem bé de temps per al tren?”. I tant, li responc. “Doncs acostem-nos a Sant Serni a veure què diuen els monjos”. La primera parada del viatge és sense baixar del cotxe, perquè fa poca estona acabem de sortir de Sant Julià i el destí és Lleida. “Mira quines cols, aquestes són les de veritat! Els monjos en devien menjar tot l’hivern al caliu del foc”, fa el Sergi en veure els horts a banda i banda. Paro el cotxe al bell mig de la nau, on ressonaven els resos i el cantar gregorià i avui, sense teulada i convertida en carrer-plaça, bada tota esbatanada a sol i serena, amb la remor infinita i eterna de la Valira andorrana saludant. “Se senten les antífones, se senten les campanes..., quin glatir d’història. Hi vam ser amb Velles Cases fa molts anys, Canturri, Anglada.” “Sí, Sergi, Velles Cases andorranes n’ha sargit i en sargeix molta d’història també, d’Andorra i dels verals veïns.

A les envistes de Balaguer –allà a la dreta de biaix–, antiga capital del comtat d’Urgell, parlem del Monestir de Santa Maria de les Franqueses, de tanta importància en temps dels Ermengol i recuperada la seva memòria dignament per l’Espar-Ticó. “Cal i prou!” –fa el Sergi. “Quin gegant, l’Espar-Ticó! Lo del llibre mig cremat salvat de la foguera dels franquistes per la seva mare al crit de prou! és per fer-ne un retaule”. Li dic que hi passaríem un moment, per les Franqueses, i tiraríem per Corbins, però vull que vegis la cigonya al campanar de Vilanova de la Barca. Ara hi ha la variant per fora però passarem expressament per dins. “N’hauré de dibuixar una de cigonya al capciró de Sant Miquel d’Engolasters”, fa amb aquell riure bo i trapella el Sergi.

Arribem a l’estació de tren de Lleida a un quart de tres. Anem a l’andana a esperar el tren de Madrid. “Sergi!!!”, crida fort la Juana, la molinera de Consuegra, quan ens veu. Gran abraçada i frase de benvinguda de les brodades pel Sergi: “Hueles a trigo i a polvorón...”. “Claro!, te traigo un surtido de mazapanes” –diu la Juana, traient del cabàs una capsa de cartró amb una fotografia dels molins de Consuegra a la tapa. “Vamos a comer ya, Juana, que con Sergi después te llevaremos a un lugar que te encantará”. Anem a dinar a La Huerta. Tanquen a dos quarts de quatre però tenim temps i taula ja reservada. La Juana hi parava amb els seus pares de petita quan baixaven de passar uns dies per Nadal a Andorra. “Qué recuerdos! Comer y estar al sogato con la niebla fuera, un gusto.” Vol dir que estar, un dia de boira, a la vora del foc de la graella de La Huerta és un bé de Déu. Dinem un sol plat cadascú. El Sergi, bacallà a la brasa amb cocotxes; la Juana, albergínia amb brandada i mel de tòfona, i jo arròs negre amb sèpia. De postres, el Sergi, braç de gitano, i la Juana i jo, mel i mató amb músic.

Ben dinats, agafem direcció a Balaguer, ara per la carretera de Corbins. Passem sota el Sant Crist i guanyem el Pla d’Almatà, deixant el Segre enrere. Arribem al monestir de Santa Maria de les Avellanes a dos quarts de cinc. El Sergi va de bracet de la Juana. Trobem una parella jove que saluden el Sergi. “Som d’Encamp. Contents de saludar-vos. Vos sou tota una institució a Andorra”. El Sergi els agraeix les paraules i quan ja s’han allunyat, es girà cap a mi i em diu: “Encara no ho tenim tot perdut. Tracten de vos.” Entrem a l’església. Ens apareix al moment el Josep Sansalvador, a qui he avisat per telèfon que arribàvem. Grans rialles amb el Sergi i amb la Juana. Anem de dret al sepulcre doble acabat d’arribar: les rèpliques fidedignes de les osseres d’Àlvar I i de Cecília de Foix, pares d’Ermengol X, que arribarà més endavant. “Juana. Los originales están en América. Los vendió el banquero Santesmases de Lleida al anticuario Ruiz y este al Museo Metropolitano de Nueva York” –li explica el Sergi–. “Las réplicas las ha pagado la Diputació de Lleida” –hi afegeix el Sansalvador.

El Sergi agafa la mà de la Juana i s’acosten a Cecília de Foix. Li diu: “Este de arriba, Álvar, en realidad se llamaba Rodrigo y era de Burgos. Pero fíjate en la cabeza de Cecília” –diu mentre ell i la Juana, que s’aparta la cabellera a un costat, s’hi acosten. Ell queda a nivell i ella s’ha d’ajupir. “Mira la diadema, con los escudos, las armas de Urgell. I los rínxols, como los tuyos. Tiene la nariz rota, pero una gran dignidad, de dama foixa, del Pirineo”. Mentre ho miren, es fa un silenci de solemnitat sentida. En acabar la lliçó, el mestre d’Aixovall, com de veritat és i li diu en accent castellà la Juana, “açoval”, es treu una caixeta de fusta de les seves, musicada. Sense dir res, el Sergi li allarga a la mà a la Juana, que l’agafa amb emoció. “Qué bonita, qué filigranas. Un abrazo, un beso, Sergi”. Ella, contenta, treu també un present per al Sergi. Un penjoll, “un damasquinado de Toledo con la imagen del molino Clavileño, el vuestro de Andorra, para que lo luzcas en tu 95 aniversario y muchos años más” –li diu mentre li penja al coll. El Josep Sansalvador ens fa la foto de record davant els sepulcres, amb el Sergi amb el penjoll, la Juana mostrant cofoia la capseta musicada i jo més que content. Acabem la visita a les Avellanes anant a l’Arxiu Gavín, sota la cura del Josep Sansalvador. El Sergi recorda perfectament el Gavín del dia que va anar a fotografiar, en blanc i negre, a Aixovall, Santa Filomena i el Sansalvador del dia que hi va tornar, anys després, a fotografiar-la en color. El Sergi es treu una segona capseta musicada i li dona al Josep. “La guardaré a l’arxiu com una relíquia de sant.”

Sortim de les Avellanes a quarts de set, a temps de passar altre cop per Balaguer, enfilar cap a Camarasa i comprar al forn un parell de coques de recapte. Una, ja la fem baixar, tot berenant de gust dins del cotxe, amb la darrera llum del dia, avorats a la carretereta de Camarasa a Cubells, a tocar de l’ametller despentinat del trencant de la cabana del Duran.