El desafiament de la doble nacionalitat: entre la Constitució i la realitat

A Andorra, la nacionalitat no és simplement una dada administrativa, és un principi constitucional que defineix la relació de cada ciutadà amb l’Estat i el sentit de pertinença. L’article 7 de la Constitució estableix que la condició de ciutadà andorrà s’adquireix, conserva i perd segons el que disposa una llei qualificada, i que l’adquisició o el manteniment d’una altra nacionalitat implica la pèrdua de la nacionalitat andorrana, tret del que determini la llei.

Aquest principi, conegut com a nacionalitat única, busca garantir la lleialtat exclusiva al Principat. Tot i això, la realitat demostra que no sempre és tan senzill aplicar-ho de manera absoluta. Hi ha ciutadans que no poden renunciar legalment a l’altra nacionalitat, com els marroquins, i situacions en què l’adquisició d’una altra ciutadania és automàtica, sense que hi hagi voluntat expressa de l’individu.

La nacionalitat no és simplement una dada administrativa

La pràctica administrativa andorrana ha abordat aquestes situacions mitjançant l’acceptació d’una renúncia formal a la nacionalitat estrangera, encara que aquesta renúncia no sigui efectiva a la legislació del país d’origen. Aquesta solució, per bé que pragmàtica, planteja interrogants sobre la coherència del principi d’exclusivitat i la seguretat jurídica de les nacionalitzacions andorranes.

La jurisprudència andorrana ha intentat aportar claredat. El 1994, el Tribunal Constitucional, a la sentència 15-03-1994, causa 93-1-L, va resoldre que la llei pot diferenciar entre nacionals d’origen i nacionalitzats, deixant un termini raonable perquè cada persona provi que no posseeix una altra nacionalitat i garantint sempre la possibilitat de recórrer davant un jutge. Més endavant, la sentència 23/11/2011, número 7/2011, de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia, va precisar que només l’adquisició activa d’una altra nacionalitat –quan se sol·licita voluntàriament– constitueix un acte que pot portar a la pèrdua de la nacionalitat andorrana. Per tant, es pot deduir que l’adquisició passiva, automàtica o involuntària no genera aquesta conseqüència. Aquestes decisions consoliden el principi d’exclusivitat, però permeten certa flexibilitat per a supòsits involuntaris. La Constitució andorrana es mostra així com oberta, habilitant el legislador a adaptar la regulació a la realitat social i a les circumstàncies internacionals, sense necessitat de reformar el text constitucional.

La jurisprudència andorrana ha intentat aportar claredat

Hi ha múltiples exemples de situacions que mostren la complexitat d’aplicar la nacionalitat única de manera estricta: ciutadans marroquins, el Marroc no permet la renúncia voluntària de la nacionalitat, per tant, qualsevol ciutadà marroquí nacionalitzat a Andorra no pot complir de manera efectiva el requisit constitucional de pèrdua de l’altra nacionalitat. Ciutadans europeus, un nacionalitzat andorrà que adquireix automàticament una altra nacionalitat de la Unió Europea, per exemple mitjançant naixement de fills o residència perllongada, es podria trobar en una situació de doble nacionalitat sense haver actuat voluntàriament. Casos d’adquisició per matrimoni, la llei estrangera pot atorgar automàticament la nacionalitat als que es casen amb ciutadans de certs països i genera situacions involuntàries de doble nacionalitat. En tots aquests casos, aplicar estrictament la norma constitucional podria derivar en la pèrdua automàtica de la nacionalitat andorrana, generant inseguretat jurídica i conflictes personals, familiars i administratius.

Vies de solució sense reformar la Constitució: el marc constitucional actual permet al legislador i a l’administració adoptar solucions que respectin els principis fonamentals sense necessitat de reformar la Carta Magna. Algunes propostes concretes són: redefinir exercici actiu d’una altra nacionalitat: només es consideraria actiu si la persona realitza actes positius, com ara votar, renovar passaport o assumir obligacions públiques a l’altre Estat. Aquesta definició evita que la possessió involuntària d’una altra ciutadania es tradueixi automàticament en la pèrdua de la nacionalitat andorrana.

Excepcions per impossibilitat legal: per a ciutadans la llei d’origen dels quals no permet la renúncia, es podria establir que la nacionalitat andorrana es manté sempre que hagin declarat formalment la seva intenció de renunciar. Això reconeix limitacions legals externes i protegeix drets fonamentals.

Dobles nacionalitats mitjançant tractats bilaterals: Andorra podria establir acords amb estats veïns o estratègics per reconèixer la doble nacionalitat de manera recíproca. Espanya i França.

Extensió de terminis probatoris, la llei podria establir terminis raonables, prorrogables per causes justificades. Aquesta aproximació permetria a Andorra mantenir el principi de la nacionalitat única, alhora que ofereix solucions pràctiques per a casos excepcionals, garantint la seguretat jurídica i la coherència amb els drets individuals dels ciutadans.

En conclusió, la Constitució d’Andorra estableix clarament el principi de nacionalitat única, però en remetre al legislador la regulació detallada mitjançant llei qualificada s’obre la porta a solucions flexibles i raonables. La llei pot, així, preveure excepcions –com els casos en què la renúncia a la nacionalitat d’origen sigui impossible- sense contradir la norma fonamental del Principat. Això permet compatibilitzar el respecte a la Constitució amb la seguretat jurídica, l’equitat i la integració dels ciutadans, garantint que la nacionalitat andorrana continuï sent un vincle sòlid, just i adaptat a la realitat internacional.