‘El pavelló número 6’

A qui no li agradaria tenir de metge de capçalera Anton Txékhov? Un doctor afable, d’expressió senzilla, dotat d’una innata naturalitat i que, a més, té el do de la precisió tant en la consulta mèdica com en la seva obra literària? Anton Txékhov (Taganrog, 1860 - Baden Weiler, 1904) ha exercit, exerceix i exercirà una enorme influència en l’univers de les lletres per la seva visió alhora generosa i perspicaç de l’ànima humana. L’estepa, La dama del gosset, L’oncle Vània, Les tres germanes i L’hort dels cirerers l’han encimbellat a l’Olimp de la literatura mundial. A El pavelló número 6 denuncia la paupèrrima situació dels hospitals russos i fa una crítica directa del sistema sanitari del seu immens país. I planteja, com qui no vol la cosa, aquella pregunta clau: on és el límit entre la raó i la bogeria?

Exerceix una enorme influència en l’univers de les lletres

–“A l’habitació els llits estan collats a terra. Asseguts o ajaguts al damunt hi ha uns homes amb bates blaves d’hospital i, com antigament, una gorra al cap. Són els bojos. Són cinc en total. Només un d’ells és d’origen noble, els altres són de classes més humils.”

–“No debades, el saber popular remarca que no es pot assegurar que no ens arribarà el moment que ens les haurem d’haver amb la misèria i la presó. I amb els procediments judicials actuals. L’error judicial és més que possible i no té res d’estrany.”

–“I, a més, no resulta ridícul pensar en justícia quan qualsevol abús és considerat per la societat com una necessitat raonable i oportuna, i quan qualsevol acte de misericòrdia, com un veredicte d’innocència, provoca una autèntica explosió d’insatisfacció i desig de venjança?”

–“Quan l’Andrei Iefímitx va arribar a la ciutat per ocupar el càrrec, aquella ‘institució benèfica’ estava en un estat deplorable. A les sales, als passadissos i als patis de l’hospital t’hi ofegaves de pudor. Els treballadors de l’hospital, les infermeres i els seus fills dormien a les sales amb els malalts. Es queixaven que les paneroles, les xinxes i les rates no els deixaven viure. A la secció de cirurgia no hi havia manera d’acabar amb l’erisipela. En tot l’hospital només hi havia un escalpel i ni un termòmetre, i a les banyeres hi guardaven les patates.”

–“Abans de morir, Puixkin va experimentar terribles turments, el pobre Heine va estar-se paralitzat al llit uns quants anys; per què no haurien d’emmalaltir un Andrei Iefímitx o una Matriona Savítxia qualssevol?”

–“Veure la pròpia immortalitat en els cicles de la vida és tan estrany com predir el brillant futur d’un estoig després que el valuós violí que contenia s’hagi esberlat i hagi quedat inservible.”

–“L’aspecte moral i la lògica no hi tenen res a veure, amb això. Tot depèn de l’atzar. Aquell a qui han tancat aquí, s’hi està, i aquell a qui no, doncs no, i es passeja per allà fora, això és tot. En el fet que jo sigui metge i vostè un dement, no hi ha moralitat ni lògica, es tracta només de pura casualitat.”

–“El pensament lliure i profund, que aspira a comprendre la vida, i un menyspreu absolut per l’absurda vanitat del món són els dos béns més preuats que l’home ha conegut mai.”

–“Imaginem que d’aquí a un milió d’anys algun esperit, viatjant per l’espai, sobrevola la Terra: el que veurà serà només fang i roques nues. Tot es perdrà, la cultura, les lleis morals, fins i tot la bardana deixarà de créixer. Quin sentit tenen, doncs, la vergonya davant la venedora, en Khóbotov o la feixuga amistat d’en Mikhail Averiànitx? Tot són nimietats i futileses.”

–“La veritable felicitat no és possible sense soledat! Possiblement, l’àngel caigut va trair Déu perquè desitjava la solitud que no coneixen els àngels.”

El doctor Txékhov passava consulta a la condició humana…