Com traspassar l’herència que no es veu

Quan hem tingut la sort d’haver rebut o l’enginy d’haver creat un patrimoni, una de les principals preocupacions que tenim a mesura que ens fem grans és què se’n farà quan nosaltres ja no estiguem aquí. O quan ja no vulguem o puguem gestionar-lo, ja que no cal morir-nos per jubilar-nos de les nostres obligacions.

I és força curiós com es parla molt de com planificar la successió en termes de com i quan fer la transmissió dels béns per tal que sigui eficient en termes econòmics, però, en canvi, se sol planificar molt poc o gens l’educació patrimonial d’aquells que rebran el llegat. I, tanmateix, és aquí on es juga el veritable futur d’aquests patrimonis.

La veritable planificació no es mesura en testaments o balanços

Les xifres són ben demolidores. Segons dades obtingudes en països anglosaxons i nòrdics, on tenen més per la mà això de fer estadístiques de tota mena, resulta que:

–Només un 37% dels pares rics creuen que els seus fills estaran ben preparats per gestionar la seva herència quan ells no hi siguin.

–Només el 27% dels fills mantindrien el mateix expert financer que assessora el seu pare.

–El 70% de les famílies perd el patrimoni heretat en la segona generació, i el 90% dels patrimonis s’esgoten en tres generacions.

Sembla, doncs, que el problema que els patrimonis no perdurin en el temps té poc a veure amb aquelles qüestions que la literatura sempre diu que els erosiona, com ara els cicles econòmics, la volatilitat dels mercats financers, els impostos o la inflació, i, en canvi, podria estar molt més relacionat amb la transmissió d’uns valors i d’uns criteris que permetin a les generacions futures no tan sols preservar, sinó inclús fer créixer el patrimoni rebut.

Com no s’ha de perdre un llegat entre avis, pares i nets quan dos terços dels pares no creuen en les capacitats dels fills, i tres quartes parts dels fills no creuen en les capacitats dels professionals que han estat assessorant patrimonialment els pares durant anys? La lluita entre generacions està servida i el resultat final és terrible: el patrimoni deixarà d’existir.

Així doncs, cal fer quelcom diferent. Cal formar els futurs hereus des del principi. No cal convertir-los en experts professionals financers des de l’adolescència, però sí acompanyar-los perquè entenguin que el patrimoni no són només diners, sinó també és cultura, són valors i és un projecte familiar.

En concret, els ingredients d’aquest acompanyament són clars: formació financera, regles familiars que evitin conflictes, experiències professionals fora del negoci familiar per guanyar perspectiva, mentors que ajudin a madurar… I, sobretot, una narrativa clara: no es tracta de ser els amos, sinó de ser els guardians. Preservar i fer més gran el patrimoni exigeix molta disciplina, imaginació, perseverança i coneixements.

La veritable planificació patrimonial no es mesura en testaments o balanços, sinó en la capacitat de les noves generacions per honorar allò que reben i transformar-ho en futur per a tothom. No val només de rebre un patrimoni i les seves rendes, sinó que ha de ser més sobre com fer per honorar allò que s’ha rebut i aportar nou valor per a tothom.

La nostra experiència ens mostra que l’èxit en la conservació del llegat familiar no depèn de quant s’hereta, sinó de com s’educa i es prepara qui el rebi. La planificació financera des de ben aviat i l’acompanyament professional a les noves generacions es demostra clau per formar hereus capaços i compromesos per preservar i fer créixer el patrimoni familiar amb una visió a llarg termini.