Davallada

Les dades del departament d’Estadística, reproduïdes al Diari fa uns dies, reflectien una davallada de visitants del 2,3 per cent al setembre, però, com acostuma a passar amb les grans xifres, sempre hi ha un motiu per veure l’ampolla mig plena. Si el compte es fa –i s’ha fet– amb un marge més ampli, de dotze mesos, el que s’hauria produït és un increment del sis per cent, que no estaria gens malament si es tractés –posem per cas– de la rendibilitat d’un capital.

Anem a pams: la xifra absoluta del setembre ha estat de 801.066 persones, que vindrien a ser unes deu vegades la població d’aquestes valls –amb tota l’aproximació que permeten uns censos ben dispars, segons quina institució faci el compte–. Perquè quants convivim de veritat en aquest Principat resulta gairebé impossible de saber. I això si parlem de ciutadans en situació legal o, dit d’una altra manera o en llenguatge popular, “amb els papers en regla”.

Algun padrí explicava que fa anys, de tant en tant i aleatòriament, els policies demanaven la documentació a qui trobaven al pas. La pràctica sembla perduda, o gairebé, i podria ser per no crear la sensació que aquest és un estat policíac, ja que militaritzat no ho pot ser.

I a la vegada, els sociòlegs, o els governants, van afirmar que les “valls neutres” no han superat la prova de resistència del volum de població. O sigui, que som massa gent –o si voleu, persones, dit sigui per als susceptibles–. I així, de sobte, s’ha començat a parlar de “falsos transfronterers” i d’estudiar mesures per reduir la “sobrecàrrega”. Costa d’imaginar, però, quines siguin les mesures “civilitzades” –per dir-ho d’una manera políticament correcta– per resoldre el problema.

Fa ja anys, un polític que mesurava amb altres “criteris d’andorranitat” advocava, precisament, per fomentar la figura del transfronterer per resoldre la sobrecàrrega, tot i que encara no havia arribat als extrems actuals. Però es veia a venir. A la Seu i rodalies no comparteixen el criteri d’aquell líder, començant per l’alcalde, que no fa gaire es queixava, per enèsima vegada, que el problema d’habitatge, tan greu aquí, s’anava encomanant i creixent cada vegada més al seu municipi –i comarca, podríem afegir–. Qui no coneix una família que, pel que costa aquí un pis, no s’ha comprat una casa a l’Alt Urgell? Amb un cost afegit en temps i transport, però de ben segur ha fet els comptes i ha trobat positiu el resultat.

Mentrestant, ha sortit una altra dada que sembla contradictòria amb la superpoblació: els milers de permisos de la quota per a la temporada d’hivern. Amb l’experiència empírica que una part dels temporers acaba accedint al permís de residència i treball amb un canvi de sector laboral a la primavera. I sí, la saturació es veu. De persones i, encara més, de vehicles. Que entre els aparcats i els que circulen a qualsevol hora del dia no tants a la nit, és clar– superen el nombre total d’habitants. Entre industrials, de servei públic i privats es van apropant –si no han arribat ja– a superar el doble de persones, més segons quin cens.

En fi, que tot semblaria convidar, segons va la cosa, a començar a estudiar, i fins i tot a aplicar a la pràctica, les teories de Malthus. Però qui gosaria començar a foragitar ciutadans/es, si no famílies? Ja s’han començat a limitar, almenys teòricament, els reagrupaments familiars. Quin serà el pas següent? Més val que no ens posem a imaginar.