El Senat de la gent gran

En el moment de redactar el contingut de la Constitució d’Andorra, l’any 1993, em consta que es va considerar incloure la creació d’un Senat de la gent gran que actuaria de manera paral·lela, lliure i independent, amb un poder conseqüent, encara que no decisiu, sobre les resolucions adoptades pels estaments oficials, Govern, comuns i altres.

Aquest estament havia de suposar un catalitzador similar al sistema suís, que té una organització consultiva que actua com a avaladora o correctora de temes diversos, des d’una perspectiva basada en el seny a causa dels anys d’experiència dels membres.

L’entitat, constituïda de voluntaris, no tindria cap cost per al país

Suïssa utilitza recurrentment, a més, la figura del referèndum, no com a element de gran transcendència política, sinó per a temes menors, com podria ser el color de la corbata que han de portar els diputats.

Malauradament, la idea no va progressar i avui som molts els que trobem a faltar aquesta mena de catalitzador basat en la saviesa i el raonament.

Recordo que l’amic Xavi Espot pare em va dir en una ocasió que en els dinars familiars dominicals mai parlava de política amb el fill cap de Govern. No m’ho vaig creure, no pot ser, seria una llàstima i estic segur que m’ho va dir per evitar males interpretacions davant un possible sentiment d’ingerència.

Els vells hi som per transmetre les nostres experiències precisament perquè els més joves puguin extreure’n algun ensenyament, i estic convençut que el Xavi ha transmès al fill gran nombre de consells enriquidors, que l’hauran ajudat a prendre decisions.

Aquest òrgan que jo denominaria el Senat de la gent gran, compost per gent de certa edat amb mereixements, podria ajudar amb les seves reflexions a garantir l’encert de la ratificació o modificació de decisions en cas de dubte. Algunes de gran envergadura com, per exemple, l’encaix d’Andorra dins la Comunitat Europea, i altres de menys importants i no per això menys necessàries, com ara haver atribuït el nom de l’únic pavelló esportiu cobert de la capital a Toni Martí, un excap de Govern que el més rodó que havia vist a la seva vida era una capsa de sabates.

Encara hi som a temps, i jo diria que fins i tot seria convenient, de resoldre aquest buit amb la creació d’aquesta entitat, que constituïda de voluntaris no tindria cap cost per al país, serviria molt per analitzar i autentificar decisions governamentals poc comprensibles que sovint el poble no entén.

Aquesta idea, que aportaria confiança al poble en un moment en què les fake news i l’auge de les faccions polítiques populistes, que també al nostre país han arribat amb força, confonen l’opinió pública, potser mereix reflexió, i certament precisa una sèrie de retocs professionalitzats que l’autor d’aquestes línies, conscient de les seves limitacions i amb nul·la experiència política, no pot aportar.

Algú agafarà el rebot d’aquesta proposta? O una vegada més ens acontentarem de veure-la passar com un estel lluminós.