De Montserrat a Bragafolls

El pare Cebrià Baraut i Obiols va ser un monjo benet de l’Abadia de Montserrat nascut a cal Roca del Vilar, a la vall de Cabó, el dia 27 de maig de 1917, i mort a Montserrat, el dia 8 de juny de 2003. El pare Cebrià fou un historiador insigne, amb especial dedicació a la història del bisbat d’Urgell i de les Valls d’Andorra. La seva feina la tenim reflectida en nombroses col·leccions historiogràfiques i en destaca la magna obra Urgellia, Anuari d’estudis històrics dels antics Comtats de Cerdanya, Urgell i Pallars, d’Andorra i la Vall d’Aran, editada en volums per la Societat Cultural Urgellitana, del bisbat d’Urgell, de la qual fou fundador i director dels catorze primers volums, des de 1978 fins a l’any 2001. Des d’aquell any n’és el director mossèn Benigne Marquès, arxiver dels arxius del bisbat d’Urgell. A Urgellia, el pare Cebrià va publicar les actes de consagració de les esglésies del bisbat d’Urgell, del segle IX al XII, així com els documents de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, de l’any 981 al 1200. La Societat Cultural Urgellitana també ha publicat altres interessants estudis, firmats pel propi Cebrià Baraut, com ara el Cartulari de la Vall d’Andorra, segles IX-XIII, o el tresor toponímic que és Spill manifest de totes les coses del Vescomdat de Castellbò, de Pere Tragó, de 1519.

Serveixi, aquesta introducció, volgudament detallada, de forniment de dades sobre la tasca d’estudi i divulgació del pare Cebrià Baraut, per donar entenent a les noves generacions del gran pòsit cultural i científic que ens llegà; jovent que tal volta comença a pellucar en el món de la història medieval d’aquests verals andorrans i no ateny com caldria en la persona del pare Cebrià Baraut. També vol ser recordatori pels que, sabedors de la tasca de documentació que feu el pare Cebrià, a vegades fan el murri i els reca citar-lo, quan no s’entrelluca en les seves referències un deix de poca consideració. I això sap greu, més quan qui vulgui fer història medieval de les Valls d’Andorra o de les contrades del bisbat d’Urgell, ha passat o haurà de passar moltes hores llegint allò que el pare Cebrià va deixar escrit.

Bragafolls és un dels noms llegits, transcrits i lligats pel pare Cebrià a la història andorrana. L’any 1980 publicava justament a Urgellia, en el volum 3, un document de 1005 que parla del castell de Bragafolls. Avui, quaranta-cinc anys després, entre Nagol i Aixirivall, semblaria fefaent reconèixer el castell de Bragafolls en les ruïnes en via d’excavació per part del servei de Patrimoni del ministeri de Cultura. Fet del qual ens alegrem, pel poc comú que és poder trobar l’indret on era situada una força medieval, molt sovint vistoses i entorrades, però també sovint situades en punts fora de la lògica visual a la qual els entrenats ulls dels recercadors de camp, distrets en puis i tossals, en emplaçaments evidents i destacats, no poden arribar a trobar. Celebrem doncs el rastre agafat pel Jordi Guillamet i les feines arqueològiques a la Roureda de Colltort, carenera aspra i rocallosa que mor al roc de l’Àliga.

Estaria molt content el pare Cebrià d’aital descoberta. També l’Esteve Albert –en parlàvem l’altre dia en aquesta tribuna– manifestaria joia. Un i altre cercaven a ull nu, als envolts de Sant Julià de Lòria, aquell nom, Bragafolls, topònim extingit avui en dia, que en el paper estava escrit i per referències orals feia de mal situar: que si el Pui d’Olivesa, que si la Moixella..., miraven amunt el pare Cebrià i l’Esteve Albert cada cop que circulaven a tocar la Valira, tal com ho hem fet tantes vegades, imaginant d’anar enrere en el temps i albirant tan bells i enlairats emplaçaments lauredians.

De Montserrat a Bragafolls, de Montserrat als Barrers de Guem, de Montserrat a Engordany, de Montserrat a Meritxell, de Montserrat a Aixovall, de Montserrat al bon dia de matí de dissabte a la Cortinada, així fou el lligam cultural i emocional del pare Cebrià Baraut amb les seves estimades Valls d’Andorra. “Em feu molt feliç quan parleu de les terres d’Andorra i Cerdanya i de les valls de Sant Joan, de Castellbò i de la de Cabó, el meu bressol, en els vostres escrits al Diari d’Andorra”, em comentava content en la visita d’Àgora Cultural, l’agost de 2002, a l’Abadia de Montserrat, per lliurar-li el primer Premi Àgora Cultural. Aquell reconeixement, ara que Bragafolls sembla tenir foc i lloc, i amb motiu del Mil·lenari del monestir de Montserrat, seria molt encertat de fer-lo extensiu a la casa de Montserrat a Andorra, on la comunitat benedictina tantes iniciatives culturals i socials, de la mà d’un conjunts de monjos, va fer durant gairebé setanta anys, des de la dècada dels anys trenta fins a final de segle XX. Un llibre, fins i tot un documental, seria la millor manera de saber-ne tan profitós i significat periple i, alhora, de ser-los agraïts.