De la participació a la cocreació: nova etapa per a les polítiques de joventut

La setmana passada, Malta va acollir la 10a Conferència ministerial del Consell d’Europa sobre joventut, un espai que reuneix ministres i representants juvenils de tot el continent per debatre el present i el futur de les polítiques adreçades als joves. Aquesta edició ha estat especialment significativa: per primera vegada, els representants juvenils hem compartit temps de paraula i escenari amb els nostres ministres, en una aposta clara per la cocreació i la corresponsabilitat en la presa de decisions.

Aquest canvi de dinàmica no és només simbòlic. Representa un pas endavant cap a una governança més oberta, inclusiva i participativa, en què la joventut deixa de ser un simple objecte de les polítiques per convertir-se en un subjecte actiu del seu disseny i implementació. Parlar de cocreació implica reconèixer que les polítiques més efectives neixen del diàleg i de la col·laboració entre generacions, entre institucions i ciutadania.

Un dels grans assoliments de la conferència ha estat l’aprovació per consens, per part de tots els estats membres del Consell d’Europa, de la Declaració Final i la Resolució sobre el Marc de Referència per a una Perspectiva de Joventut. Aquest document estableix un marc comú per incorporar la mirada juvenil en totes les àrees de política pública –no tan sols les que afecten directament els joves, sinó també en àmbits com ara el treball, la salut mental, l’habitatge o el medi ambient.

A Andorra, aquest esperit ja s’ha materialitzat amb el Pla Nacional de la Joventut 2025-2028, elaborat amb la participació directa de joves, entitats i institucions. És un exemple tangible de com es pot construir una estratègia amb els joves i per als joves, on la seva veu no és merament consultiva, sinó estructural en tot el procés.

Tanmateix, perquè aquesta participació sigui real, calen recursos, estabilitat i confiança. Els espais de diàleg i representació necessiten suport institucional i financer per funcionar amb eficàcia. A Andorra s’han fet avenços importants en aquest sentit, com ara el finançament garantit per llei al Fòrum Nacional de la Joventut, que permet consolidar la seva tasca com a pont entre la joventut i les institucions públiques.

Participar no és només ser convidats a la taula: és poder influir, proposar i contribuir de manera efectiva. I això només és possible quan existeix una voluntat política real d’escoltar i compartir responsabilitats.

La conferència de Malta ha estat una mostra del que pot aconseguir Europa quan confia en la seva joventut. Quan les institucions aposten per cocrear, la democràcia es renova, es fa més propera i més resilient. Aquesta és la direcció cap a la qual hauríem d’avançar, a Andorra i arreu del continent: una política juvenil que no tan sols parli de joves, sinó que parli amb ells.