El problema francès, pròxim problema d’Andorra

La visita prevista del Copríncep Macron a Andorra el 17 d’octubre ha estat finalment anul·lada.

Ens diran el que els convingui com a motiu d’excusa, però sembla evident que donada la situació actual de l’estat veí no era recomanable aquest viatge, considerat d’importància relativa.

Aquesta circumstància pot ser, però, interpretada com un avís del que pot passar a Andorra en un futur no gaire llunyà si no prenem lliçó dels problemes francesos.

Seran els nostres fills els que hauran de pagar la nostra ganduleria

Molts han estat els diagnòstics que hem sentit a través dels mitjans les darreres setmanes sobre la situació a França i, per descomptat, tots els tertulians anunciaven tenir la solució per resoldre aquest assumpte, que a mi em sembla més aviat un problema entre ubuesc i kafkià.

França és un país ric, amb indústria, recerca i infinitat de recursos, però que no ha sabut gestionar el seu estat del benestar, que en realitat no s’ha modificat ni una iota des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, ja fa més de 80 anys.

En aquell temps es va instaurar un esquema idíl·lic, que potser llavors era factible, però que avui resulta totalment inassolible.

Aquest pacte que afavoria el benestar i prioritzava les prestacions socials es va basar en una realitat que no tenia en compte futurs entrebancs, com ara les crisis industrials i financeres, que no han faltat a la cita, l’escalfament climàtic, els problemes innats de la immigració, el retorn de conflictes bèl·lics, l’augment de les partides pressupostades per a defensa a causa del perill rus i l’allargament de l’esperança de vida, que als anys cinquanta era de 63 anys de mitjana per als homes i de 69 per a les dones.

Avui aquesta esperança és de 79 anys per als homes i de 85 per a les dones, és a dir, un allargament d’exactament 16 anys per a tots. Us imagineu què passarà quan l’expectativa de vida ratlli els 100 anys? La CASS no podrà suportar l’import d’aquestes altíssimes prestacions de pensió. Cal resoldre l’entrellat abans, ja!

L’edat de jubilació, en canvi, no s’ha allargat, sinó que els intel·lectuals de la política, tot sigui per guanyar un vot, estan preveient una edat de retir més avançada, amb el resultat evident, fins i tot per a aquell que estigui afectat de ceguesa, que les pensions de jubilació, que estaven calculades per a un període de cinc anys, avui han de ser cotitzades durant més de 15, i que aquesta previsió tendeix irremeiablement a l’alça.

Tampoc puc evitar parlar de l’horari laboral, que ha passat d’unes 50 hores a 40, i es treballa perquè aviat pugui ser de 35.

Aquest desgavell necessita un remei urgent, i sap greu que un home de conviccions socialistes com jo constati que a França sembla que només treballin els senyors Arnault i Dassault, i la senyora Betencourt, que sigui dit de passada ja han passat llargament la setantena.

La modificació de l’edat de retir i el manteniment de l’horari laboral incrementaria considerablement la producció, solucionaria el problema econòmic avui grollerament resolt amb l’augment de cotitzacions i d’impostos, i a més permetria encarar sense complexos el problema migratori.

És clar que hi ha il·luminats que pretenen demostrar que aquest estat del benestar se l’han guanyat, però això és a tota llum una falsedat, perquè si l’haguessin guanyat no estaríem en la situació que ens trobem.

Tornant a la comparació amb el problema francès, sembla coherent que convindria allargar el temps de jubilació almenys cinc anys en el pròxim decenni, amb la disposició de mesures per gratificar els afectats per aquest temps de prorrogació i amb excepcions acordades per als treballadors amb feines menys agraïdes o d’una duresa constatada, i abandonar el despropòsit de reduir les 40 hores.

La solució passa per treballar més, pot semblar una mesura cantelluda, però es tracta de resoldre un problema fonamental.

Em sap greu escriure això, però jo que no soc ni pretenc ser exemple per a ningú treballo des dels 13 anys i en tinc 76, situació que porta el meu historial a quasi 65 anys de vida laboral sense tenir cap intenció de parar.

Aquesta tribuna té com a objectiu avisar del perill que amenaça Andorra, recomana extreure una lliçó de l’exemple francès, i vista la precària situació econòmica de la nostra CASS, encomana posar-hi cura, amb un allargament de la nostra vida de treball i un manteniment de l’horari laboral.

En el cas contrari, seran els nostres fills els que hauran de pagar la nostra ganduleria, fet al qual em nego rotundament.