La creu dels Set Braços
La creu està situada al terme de Prats, anant cap a Canillo
El 7 d’octubre el M. I. cap de Govern va atorgar a l’arquebisbe emèrit, monsenyor Joan-Enric Vives, la creu dels Set Braços, la més alta condecoració d’Andorra.
Aquesta creu, situada al terme de Prats anant cap a Canillo, existeix des de fa molts anys. No es té constància de quin any va ser posada. Ha anat passant de boca a orella sense cap escrit històric, com totes les llegendes.
Els meus padrins m’ho havien explicat.
Un vespre, set nois de Prats van decidir fer un sopar, però no tenien vi. Aleshores, van enviar un noi que era molt poruc i tenia por del dimoni a buscar vi a l’hostal de Canillo. Li van donar una escopeta per si de cas apareixia el dimoni, però era carregada amb farina. El noi va arribar a la fonda i va demanar vi. Mentre esperava, l’hostaler va veure l’escopeta i la va mirar bé. Quan es va adonar que estava mal carregada la va carregar bé.
Hi ha moltes formes de fer creus, però com aquesta no se’n coneix cap
El noi va marxar cap a Prats amb la bota de vi. Però un dels joves va voler fer-li una mala jugada. Es va posar un llençol al cap i va anar al seu encontre. En arribar a mig camí va trobar el noi i li va fer por. Ell agafa l’escopeta i dispara. L’altre cau a terra sense cap crit. El noi corrent cap a Prats va explicar als altres que havia matat el dimoni. Els joves van dir: “Anem al lloc on has matat el dimoni.” Hi anaren, no veieren res, el company havia desaparegut misteriosament. Havien estat castigats per la seva maldat.
En el lloc on succeí aquesta trista narració van col·locar una creu amb set braços i, estranya coincidència, la creu també va perdre un dels braços.
També en diuen la creu de les Set Branques o Banyes, i aquesta contrada és anomenada la Creu Blanca. Nosaltres tenim un camp anomenat així i un hotel porta el nom d’Obaga Blanca. Potser la creu al principi era blanca.
Ara allí hi ha una còpia i l’original es troba a l’entrada del comú.
Hi ha moltes formes de creus, però com aquesta no se’n coneix cap.
Finalment, voldria afegir que el 1963 el Consell General va editar el llibre Andorra el meu país, en què es parla de les llegendes andorranes, un altre del Sr. Ricard Fiter, Llegendes d’Andorra, i un del Sr. Pere Canturri, que DEP, Creus al vent.