Respecte i convivència

La controvèrsia entre els ramaders i els propietaris incívics de gossos no és particular de cap indret en especial i, per descomptat, tampoc ho és d’Ordino, per molt que hagin estat els professionals d’aquesta parròquia –que tenen el total suport de l’APRA– els darrers a posar el tema sobre la taula. Les accions desaprensives d’algunes persones en la gestió dels seus animals de companyia són un problema que afecta el conjunt del territori i que la nostra Associació, com a entitat que aglutina el sector agrícola i ramader en la defensa dels seus interessos, es resisteix a interpretar com a actes de mala fe. L’APRA prefereix considerar que la falta de comprensió respecte al problema té com a base generadora la senzilla ignorància.

Es parla d’ignorància perquè es creu que, en molts casos, la resposta inadequada d’alguns propietaris de gossos és fruit del desconeixement de les conseqüències de les seves accions. Els gossos poden esdevenir un clar risc sanitari per al bestiar, al ser possibles vectors de malalties i paràsits que l’afecten, i, en alguns casos, també per a les persones (en aquests casos es parla de zoonosis). Ho poden ser per la contaminació que poden provocar del terra, de l’aigua o directament de la pastura a través de la seva orina, els seus excrements o els possibles ectoparàsits que viuen sobre ells. Algunes d’aquestes malalties i paràsits serien, per exemple:

No es tracta d’una guerra entre els que tenen i no tenen gossos

• La brucel·losi canina, que, no sent la causa principal de la brucel·losi en el bestiar boví, pot arribar a generar alteracions.

• La leptospirosi canina, que pot provocar avortaments i disminució de la producció làctia del bestiar.

• La neospora canina, que pot causar avortaments.

• Les paparres i puces, que són vectors de diferents malalties com la babesiosi, anaplasmosi, rickettsiosi, malaltia de Lyme i la febre Q, que causen reaccions inflamatòries i lesions, reaccions immunes (paràlisi i febre) i estats anèmics amb pèrdua de producció càrnia i lletera i avortaments.

• Etc.

Aquests riscos són molt importants, deixant en molt darrer terme els grans inconvenients –purament físics– associats a la no recollida dels excrements als prats per part dels responsables dels gossos, i que es relacionen amb l’embrutiment de la maquinària de dallar o d’embalar amb la subsegüent estesa de la contaminació.

Per a les persones realment sensibles als animals, els arguments exposats haurien de ser suficients. Les vaques que emmalalteixen o avorten de forma reiterada pateixen i han de ser retirades de la producció, la qual cosa solament es pot fer sacrificant-les. Això suposa sumar, a la pèrdua física de l’animal, una important pèrdua econòmica.

Quan tots aquests raonaments s’expliquen i no volen ser compresos, llavors únicament queda, com a argumentació de la conducta d’alguns propietaris de gossos, la falta de respecte vers els seus semblants. Es tracta, aleshores, d’un clar menyspreu per la feina i l’esforç desenvolupat pels agricultors i ramaders amb els que comparteixen l’espai vital. Molt sovint algunes de les veus més ignorants demanen el tancament de les parcel·les de propietat privada si no es vol que els gossos hi entrin. Des del col·lectiu solament es pot entendre que aquesta demanda no ha estat prou reflexionada i que és fruit d’un rampell. Realment es vol un entorn ple de tanques i rètols grocs? Un mosaic d’espais tapiats que trenqui l’harmonia del nostre paisatge?

Un altre argument és que la muntanya és de tots, però, malauradament, aquesta no és la realitat: una part de la muntanya, sobretot la relativa als fons de les valls, té propietaris legals. Per sort, els titulars la mantenen en unes condicions que ens fan percebre-la com a espais naturals. Aquest és un fet del qual es beneficia el nostre paisatge, el turisme i la nostra biodiversitat, i quelcom que tots els ciutadans del país hauríem d’agrair i valorar.

No es tracta d’una guerra entre els que tenen i no tenen gossos, o entre els partidaris i els detractors d’aquests animals. Precisament, la relació dels ramaders i els pastors amb aquests cànids és de les més antigues, i els valoren com a verdaders “companys” a l’hora de conduir, controlar i protegir els ramats, amb forts lligams en la relació. Potser, però, es tracta d’un problema de superpoblació canina en una societat que no disposa d’espais adequats per a aquests animals i que tampoc exigeix per a ells unes mínimes condicions de benestar; de benestar animal, ben entès, no pas de benestar humà. Perquè s’ha d’entendre que les necessitats dels gossos no coincideixen amb les nostres. Tal vegada les administracions haurien de començar a exigir per a aquests animals de companyia unes condicions adaptades a la seves necessitats de comportament en la línia del que ja s’exigeix per als animals de renda.

Indubtablement, les mesures dirigides a imposar sancions són necessàries, però no resoldran el problema per si soles, i poden tenir, fins i tot, l’efecte contrari en les persones que se senten allunyades de cap tipus de responsabilitat (poden considerar que han consolidat el seu dret a embrutar a través del pagament). Per això s’ha d’apostar per una societat més madura. Sense deixar de banda les efectives mesures punitives, al respecte s’ha d’acabar arribant des de la comprensió que proporciona l’educació i l’empatia. La informació i la divulgació tornen a ser la “clau de volta” per avançar en qualsevol societat, i el primer espai per parlar-ne han de ser les escoles. Cal posar fil a l’agulla ja.