Palestina

Un cop anunciat el reconeixement de l’Estat palestí per França, després que ja ho havia fet Espanya, estava cantada la decisió d’Andorra en el mateix sentit. El nostre estat sempre s’ha alineat amb els dos veïns en les relacions internacionals, també a l’ONU, i aquesta, com era de preveure, no ha estat l’excepció. La reacció israeliana és previsible, si no és que a Tel-Aviv troben irrellevant el que pugui manifestar un país tan petit. Fins al moment d’escriure no s’havia produït o, almenys, publicat.

Moltes veus s’han aixecat ja per condemnar el que qualifiquen de genocidi hebreu a la franja, individualment i col·lectivament amb manifestacions arreu. L’acció més espectacular i directa, potser el viatge de la flotilla internacional fins al territori per portar ajut humanitari, que habitualment s’entén com a queviures, material i potser personal sanitari.

Costa de creure que els embarcats no fossin conscients que la reacció del govern israelià no seria diferent de la que ha estat: bloqueig dels vaixells, comissats almenys preventivament, com la càrrega, i no més preventiu engarjolament dels expedicionaris.

Molt probablement l’objectiu principal, i no declarat, de l’expedició, era més aviat una altra forma de protesta, amb més ressò que la sortida col·lectiva al carrer d’una gran ciutat amb banderes i pancartes, que també s’han fet, i difós pels grans mitjans. Si així era, els responsables del viatge no han fracassat; han tingut un gran èxit, També per a alguna i algun polític que semblava voler fer-se notar i recordar, en previsió de futurs reptes.

Com d’altra banda calia preveure, les autoritats jueves no s’han excedit en la repressió –si les denúncies d’abusos no es demostren– i el càstig ha consistit finalment en l’expulsió dels qui han intentat entrar il·legalment al seu territori, o al qui consideren seu, amb o contra l’opinió internacional. Quelcom de plena lògica subjectiva.

Finalment, potser no és legítim, i en tot cas no és ètic exigir als expedicionaris que signin quelcom contrari al que pensen i senten: que han entrat voluntàriament i il·legalment a una part del que han subsumit com el seu país. Uns quants ja ho van fer i fa dies que van arribar a Espanya, Catalunya o Londres. Els qui van considerar que l’exigència violava el seu dret i el defensaren van continuar retinguts en espera d’un judici que previsiblement hauria de tenir –haurà tingut– la mateixa conclusió: l’expulsió, ara per sentència judicial i, possiblement, amb mesures accessòries aplicables en el futur.

Vistos tants conflictes armats i violents com es mantenen al món, siguin propers i presents als mitjans d’arreu –com ara la guerra per invasió a Ucraïna– siguin més o menys ignorats, escampats pel Tercer Món, això de l’incident de la flotilla semblaria, vist de fora i objectivament, una anècdota limitada al món de la comunicació i de les reivindicacions, pacífiques, almenys per una de les parts.

Potser més pels continuats bombardejos i matances a Gaza que no per la “flotilla”, Israel i el seu líder podrien –haurien?– ser reus del Tribunal Penal Internacional. Al Consell General de les Nacions Unides difícilment rebran una condemna política, ni sancions, habituals en altres casos. I així serà mentre algunes de les grans potències mantinguin el dret de vet a qualsevol decisió de l’òrgan. Recordem que el “premier” Netanyahu, en la seva recent estada a Washington, va declarar que Israel mai no havia tingut un aliat tan ferm a la Casa Blanca. “Blanc i en ampolla”, s’acostuma a dir.