Esteve Albert, encara present

Abans-d’ahir, dijous 9 d’octubre, va fer trenta anys de la mort d’Esteve Albert, a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. El vam anar a veure amb el Manuel Anglada passades les nou del vespre. La seva filla petita, la Rosa, el vetllava i ens va fer avisar. En entrar a l’habitació, li vam agafar la mà, primer el Manuel i després jo, per acomiadar-nos, sabedors que no el tornaríem a veure més en vida. En sortir de l’hospital i tirar avinguda Fiter i Rossell avall, el Manuel, visiblement afectat, em digué: “L’Albert se’ns en va.” Encara no dues hores després, a les onze de la nit, l’Albert deixava de respirar. La notícia corria l’endemà dimarts, 10 d’octubre de 1995, per tot Andorra i pels indrets on la seva persona havia deixat empremta i era coneguda. Des de Barcelona i el Maresme natal fins a l’Empordà, des de la Seu d’Urgell fins al Conflent i al Rosselló, passant per Cerdanya. La premsa ho portava dimecres 11 d’octubre, amb ressenyes i fotografies i també amb les esqueles, entre les quals la de la Generalitat de Catalunya, per tal com l’Esteve Albert tenia la Creu de Sant Jordi, atorgada l’any 1990 pels mèrits expressats en el següent text: “Escriptor i promotor cultural. Des d’abans de la guerra la seva acció nacionalista ha estat incansable i exemplar. Ha destacat pels seus treballs centrats en la divulgació de la història medieval de Catalunya i com a organitzador i restaurador de festes populars i retaules històrics.” En aquella edició de la Creu de Sant Jordi, també la van merèixer personalitats com la locutora de ràdio Maria Matilde Almendros, l’arquitecte, i bon amic d’Esteve Albert, Jordi Bonet Armengol, el poeta mallorquí Blai Bonet, el bisbe Pere Casaldàliga, els músics Xavier Cugat i Jordi Savall, l’arxiver mossèn Josep Maria Martí Bonet, el toponimista Enric Moreu-Rey, el gramàtic Albert Jané i una altra bona amiga de l’Esteve Albert, l’escriptora Anna Murià, esposa del poeta Agustí Bartra. En sortir de l’acte del Palau de la Generalitat, l’Albert ens va dir, a mi i a una amiga andorrana amb qui havíem anat a felicitar-lo, “la donaré [la Creu] als amics del Rosselló, perquè ells sí que se la mereixen”. Anècdota d’aquell vespre a la plaça de Sant Jaume a la qual hem d’afegir la que poca estona després es produïa. Va resultar que els amics del Rosselló, entre els quals es trobava el cantant Jordi Barre, es van esgarriar pels carrers del barri Gòtic i l’Albert, impacient per veure’ls, es va dirigir, juntament amb la meva amiga andorrana i jo mateix, cap a la parella de Mossos d’Esquadra de la porta principal del Palau de la Generalitat (havíem sortit per la del carrer del Bisbe Irurita) i directe, com si els conegués de sempre, va i els diu: “Si venen els del Rosselló, els dieu que som al carrer Ciutat.” Així de natural i espontani era l’Albert.

Han passat trenta anys de la seva mort i encara el tenim present. Ens arriben sovint records i fets, viscuts o explicats per altres, de la seva intensa vida cultural i social. Belluguet de mena, com tan bé el definia Pere Català Roca, es va moure i va fer moure gent i més gent en pro de la recuperació cultural, per tal d’enfortir el batec esmorteït per la guerra civil. Ho va fer de moltes maneres diferents, però sempre amb la lletra, la paraula com a base de les seves iniciatives. Per això no es fa estrany i al contrari, ens omple de joia, retrobar-lo de tant en tant. I això passava justament aquest dijous, 9 d’octubre, i més o menys tocades les nou del vespre, a l’hora en què feia trenta anys amb el Manuel Anglada anàvem a dir adeu a l’amic a l’hospital. A la sala de Sant Domènec de la Seu d’Urgell, en l’acte d’inauguració de l’exposició dels 50 anys de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, que us animo a visitar, es projectava el documental en què Artur Blasco explica la gestació de la trobada. Doncs en un moment donat, la fotografia de l’Artur, al costat de la seva esposa Traudel Jungbauer, de la Maria Dolors Masferrer i de l’Esteve Albert, gravant el disc de cançons araneses a l’Aliança del Poblenou, ens va fer present l’Albert en el dia dels trenta anys de la seva mort. També a Dosrius, el seu poble, aquests dies de començament d’octubre i de tardor, el Centre d’Estudis Esteve Albert i Corp el té ben present.

En l’Andorra accelerada dels nostres dies, l’Albert ens fa l’ullet quan anem per l’avinguda Esteve Albert, per l’avinguda del Pessebre, a la placeta de Sant Esteve, on a la façana de casa Bauró (de quan era Biblioteca Nacional, avui seu del Raonador del Ciutadà) hi ha la placa dedicada a ell. I als Cortals d’Encamp i a Sant Serni de Nagol, on aquesta tarda de dissabte mateix, al caient del sol, pujaria a mirar cap al roc de l’Àliga, davant per davant de Sant Serni, per tirar milers d’anys enrere i imaginar el castell de Bragafolls donant senyal de vida, tal com ens explicava a l’edició del Diari d’Andorra d’ahir l’Oliver Vergés. L’Albert, que li seguia el rastre, n’estaria content de l’excavació que hi du a terme Patrimoni Cultural.