Ningú està fora de perill mentre la violència juvenil creix a Andorra

Escric aquesta carta amb el cor encongit. Ho faig com a mare, però també com a filla d’aquesta terra que, fins fa pocs anys, era un veritable paradís de pau. Recordo quan podíem deixar que els infants juguessin a les places fins al vespre sense por, quan els carrers eren silenciosos i segurs, quan la paraula violència semblava pertànyer només a les notícies d’altres països llunyans.

Andorra era un refugi d’innocència per als infants. Era aquell racó petit i valent on la confiança era un bé comú i on créixer volia dir créixer lliure i protegit. Però avui sento que alguna cosa profunda s’ha trencat.

I si fos la teva filla, el teu net, la teva germana, el teu amic?

Cada setmana ens despertem amb notícies que abans no hauríem gosat imaginar: baralles entre adolescents, agressions físiques i psicològiques, robatoris, drogues, insults i fins i tot agressions sexuals. La violència ja no és llunyana. És aquí, ha travessat les muntanyes i ha entrat a les escoles, a les places on jugaven els nostres fills, al camí de tornada a casa.

Com a mare, aquesta realitat em trenca el cor. Em pregunto:

I si fos la meva filla? El meu fill? Que avui arriba a casa amb la cara plena de por?

I si fos la teva filla qui ja no gosa sortir sola al carrer?

I si fos el teu net qui és humiliat a l’escola, el teu germà qui rep una pallissa, la teva cosina qui és víctima d’una agressió sexual?

I si fos la teva amiga qui deixa de somriure perquè viu aterrida en silenci?

Aquest no és el país que vull per als nostres fills i nets. No és el país que vam heretar dels nostres avis. Andorra s’està transformant en allò que sempre vam témer: un lloc on la innocència infantil es veu arrabassada massa aviat, on la por guanya terreny al respecte.

No podem acceptar que la indiferència ens faci còmplices. No podem normalitzar que els insults, la violència i la delinqüència s’instal·lin entre nosaltres com si fossin inevitables.

Sé que Andorra ha estat sempre capaç d’aixecar-se davant les adversitats. Però ara ens cal més que mai coratge i unitat per recuperar el que hem perdut: la seguretat i la confiança. Hem de tornar a ser un país on un infant pugui caminar sol fins a l’escola, on els joves tinguin referents positius, on el silenci de les muntanyes sigui de pau i no de resignació.

Necessitem accions valentes i immediates: lleis fermes, prevenció real a les escoles, suport psicològic per a famílies i adolescents, activitats que tornin a ensenyar valors, convivència i respecte. No es tracta només de càstig, sinó de reconstruir un entorn sa i protector per a tots.

Erradicar la delinqüència juvenil no és un somni llunyà: és una obligació moral, és la nostra responsabilitat com a societat. Si no actuem avui, Andorra perdrà el que la feia especial: aquell paradís segur i humà que tots estimàvem.

No vull veure Andorra caure. No vull sentir més històries de joves destrossats per la violència. No vull que els crits de les mares i els silencis dels infants siguin el nou eco de les nostres muntanyes.

Aquesta carta és un crit i també un compromís: com a mare i com a ciutadana, i com a política, no em rendiré mai. Convido tothom a unir-nos, sense ideologies ni excuses, per salvar el tresor més preuat que tenim: la pau i la innocència dels nostres fills.

Encara hi som a temps, però només si actuem ara, junts.

Amb dolor, esperança i determinació, com a mare que soc no em rendiré mai.