‘L’últim és el corb’

Lleugeresa, Exactitud, Rapidesa, Visibilitat i Multiplicitat són els títols de les conferències que Italo Calvino (l’Havana, Cuba, 1923 -Siena, 1985) havia de pronunciar a la Universitat de Harvard, als EUA, entre els anys 1985 i 1986, i que la seva mort va impedir. Precisament, aquests conceptes defineixen a la perfecció els trets essencials de la seva obra literària, una obra que té com a fites ineludibles novel·les tan singulars com El baró rampant, El cavaller inexistent, Faules italianes, Si una nit d’hivern un viatger i Les ciutats invisibles.

El recull de contes L’últim és el corb i El sender dels nius d’aranya van ser titllats pel gran Pavese com “la primera narració capaç de convertir en poesia la guerra contra el feixisme”. Són contes entranyables que retraten la misèria a les muntanyes lígurs a la dècada del 1940 i la desigual lluita dels partisans contra els Bersaglieri i les tropes alemanyes, però que també contenen hilarants escenes de la societat italiana d’aquells anys farcits de dolor i d’esperança.

Són contes entranyables que retraten la misèria a les muntanyes lígur

–“Al matí ben d’hora es veu Còrsega: sembla un vaixell carregat de muntanyes i penjat a l’horitzó. Còrsega és un país pobre, encara més que el nostre i no hi ha anat mai ningú.”

–“Colla Bella és un turó de faldes pàl·lides amb tot de terrenys erms, herbes de mal brostejar i parets seques esbaldegrades. Més avall comença l’escampadissa negra de les oliveres, més amunt els boscos rogencs i clapats per culpa dels incendis, com lloms de gossos vells.”

–“Les coses que a mi m’havien faltat per ser ell, i que li havien faltat a ell per ser jo, en aquell moment jo les sentia com una injustícia, que feia d’ell i de mi dos éssers incomplets.”

–“L’hivern era un joc d’empaitar-se i amagar-se; els Bersaglieri a Baiardo, l’exèrcit als Molini, els alemanys a Briga i entremig els partisans escanyats en dues recolzades de vall, que esquivaven els rastrejos desplaçant-se de nit d’una a l’altra, a través d’indrets en disputa.”

–“Al solar quatre palmeres plantades per alegrar una mica l’ambient es despentinaven al vent com víctimes d’una desesperació inconsolable.”

–“Entre les escletxes de la cortina de ratlles es veia el mar refregant-se contra la sorra com un gat tranquil i inconscient, arquejant-se a cada ratxa de brisa.”

–(De Dòlars i velles mundanes): “La situació no millorava, efectivament. La Maria la Boja s’havia penjat del coll d’un llarguerut (mariner ianqui) amb cara de fetus i feia contorsions amb el seu visó verd com una serp a punt de mudar-se de pell. La Bolonyesa havia ofegat l’espanyol sota el seu pitram i l’acaronava amb posat matern. La Iolanda no apareixia…” […] “La porta es va obrir i el vailet es va veure xuclat cap a dins amb caixa i tot. El cotxe va reprendre el camí. Els vianants es fregaven els ulls davant d’aquell taxi que corria com una ambulància i aquell concert de xisclets que en sortia. L’Emmanuele sentia un grinyol molt llarg de tant en tant, i ho va dir al taxista: –Vols dir que no tenim pana? Perquè se sent un sorollet… El taxista sacsejà el cap: –És el nano –va dir. L’Emmanuele s’eixugava la suor.”

Calvino, extraordinari cronista d’una època i d’una Itàlia abassegades de llums i d’ombres…