Addicte a la productivitat? Recula!

A les regions del planeta més desenvolupades, per a la majoria de persones, les necessitats bàsiques estan cobertes. Disposem de més i, alhora, en volem més. Vivim molts més anys, amb menys dolor i amb més opcions d’oci que mai a la història, però, tanmateix, no som feliços. Molts sentim una mena de buit que no s’omple amb res.

Avui més que mai, ens enfrontem a una pressió social sense parangó. Necessitem, com mai abans, reconeixement: ser vistos, aprovats, aplaudits. Per això hem de ser més productius. Generar més, ingressar més, consumir més per tenir més per estar a l’altura del que s’espera de nosaltres. Ser més, encara que molts ens sentim cada cop menys.

La productivitat és una trampa. Ser més eficient només aconsegueix que vagis més accelerat. Se’ns presenta com una virtut, però és un parany. Fa que pateixis estrès, insomni, cansament, malestar i que caiguis malalt.

Malgrat tot aquest frenesí, poques vegades arribem a fer coses que realment importen, més aviat al contrari, la vida cada vegada s’accelera més i som més impacients. Segons d’espera ens desanimen, una cua ens irrita, un silenci ens incomoda. Ens tornem esclaus de la immediatesa, incapaços d’aturar-nos.

Aquest patró autodestructiu es repeteix en tots els àmbits. Allò que no controlem ens inquita, allò que no aconseguim ens turmenta. I, tot i saber que la pressió social ens debilita, continuem entregant-nos-hi, com si no hi hagués alternativa.

Sovint pensem que com més en fem, més valuosos som. I no és així. Al contrari. Tot ens altera, ens torna més ansiosos, encara més si escapa del nostre control. Ens irrita i ens consumeix. Sí, la pressió social ens exigeix i ens debilita, i nosaltres, ens deixem.

Cada vegada més hi ha un augment de la manca de temps, en què la feina trepidant es presenta com un estil de vida desitjable. El no tenir temps s’ha convertit en un emblema modern.

Estar molt ocupat s’exhibeix com a èxit, quan en realitat és una forma de captiveri. Es ven com un estil de vida estimulant i no com una càrrega. Presumim d’estar enfeinats, però aquesta ocupació ens roba silenciosament el més valuós: el temps de qualitat, la calma, la vida mateixa.

El més alarmant és que ho hem normalitzat. Ens hem acostumat a no mirar de cara allò essencial: que la nostra vida és temps prestat, fràgil, finit i preciós. I el malgastem entre agendes vertiginoses, compromisos imposats i pressions socials que ens allunyen de l’autenticitat.

Lluny de satisfer-nos, aquest estil de vida ens altera i ens torna inconformistes, buits i infeliços, i ens convertim potencialment en el millor client per al sistema i sucumbim a les compres compulsives en un entorn perillós que ens captiva i ens esclavitza alhora.

I en aquest caos, seguim buscant a fora reconeixement, aplaudiment, acceptació. Volem encaixar, agradar a tothom, destacar… i en aquest camí oblidem el més humà: que l’essencial no és brillar, sinó connectar.

La nostra existència és finita i una gran majoria no estem acceptant aquesta veritat perquè tenim por del final. Per aquesta raó ens creem excuses i embolics constantment per distreure’ns, no pensar i omplir un temps que no gaudim.

Quan sucumbim a la distracció, el que ens motiva és el desig d’escapar d’alguna cosa en la nostra experiència del present que ens provoca dolor. L’acceptació no és resignació. És reconèixer el que és, sense barallar-s’hi.

Ens costa acceptar la veritat més senzilla: que la nostra existència és limitada, que la mort ens espera i que l’únic que tenim de debò és aquest instant. El temps és l’única moneda que tots gastem, però pocs comptabilitzem.

Perdem la capacitat de viure el fonamental: gaudir del present, veure créixer els nostres fills, cuidar la nostra parella, regalar temps als nostres pares, contribuir al bé comú. Canviem aquesta plenitud per la roda d’allò efímer, per fites que alimenten l’ego, però empobreixen l’ànima.

El sistema insisteix que aspirem a més, no pas a millor. Perquè mentre no ens sentim suficients, serem consumidors perfectes, peces dòcils d’un engranatge que mai no s’assacia. Senzillament, si no et sents suficient i estàs insatisfet, clarament seràs una altra víctima més que caurà sotmesa a l’estil de vida global.

No es tracta d’idealitzar el passat, sinó de rescatar principis oblidats: l’autenticitat dels vincles, la riquesa de la senzillesa, la serenor del silenci. Aprendre a comparar-nos menys i a escoltar-nos més. Recordem que no necessitem ser els millors del món, sinó importants per a uns quants.

Per acabar, us diré que després de tants anys treballant amb persones en risc d’exclusió social amb una vida més que precària, el que més mal fa no és la manca de coses, sinó la sensació de no importar.