Bolets

Parafrasejant Raimon, al final d’aquest estiu que ja marxa, ha plogut quan calia i ha fet sol quan s’esqueia; resultat, una excel·lent temporada de bolets sortits com diu la dita espontàniament i, segons una accepció afegida, abundants; molt abundants. Com sempre i, sobretot, els endèmics ceps.

Els generosos amics de sempre, António –respecteu la grafia portuguesa, si us plau– i Tere, d’Encamp, Maribel i Paulo, de Sant Julià, ens han abastit fins al punt que, cuinades les quantitats màximes raonables i tot seguint el consell expert, el congelador continua a vessar, setmanes més tard.

Sempre he admirat la capacitat dels boletaires

Personalment, sempre he admirat la capacitat dels boletaires, no tan sols per caçar-los, com es diu en l’argot, sinó primer per veure’ls, amagats com acostumen entre fulles seques i matolls.

Posat a confessions personals, tan desacostumades, potser riureu, o somriureu, amb la meva “aventi” –gràcies, Marsé– de joventut. Un matí, amb el pare i el cosí arquitecte municipal com a guia, vam tirar serra amunt des d’Ontinyent, casal dels ancestres paterns, a la recerca de pebrassos, com en diuen allà dels rovellons, espècie endèmica i a la vegada fàcilment identificable, falç en mà –corbella, segons el localisme–, anàvem fent –realment, qui feia prou era el cosí i, de tant en tant, el pare.

L’aleshores adolescent només veia els que destacaven, nets del tot sobre el terra, reptadors, pels quals anava preguntant el coneixedor, sempre amb la mateixa resposta: “No, aquest no”, cada vegada creixent el to d’impaciència.

Ja avançades les hores, en veure un exemplar descobert del tot, net, temptador, però amb tanta experiència negativa, la corbella va pujar i baixar amb ràbia. El crit d’alerta del cosí va arribar tard. I les restes esmicolades van ser l’única contribució del jovenet al festival de peces torrades sobre la pedra plana que ens vam empassar amb gola de gana acumulada.

Un record, aquest, entre tants dels temps d’estiueig a la caseta, com es deia a la família, tot i ser de dos pisos i sis habitacions, a poc a poc millorada, sobretot amb les posteriors connexions a les xarxes públiques d’aigua, llum i clavegueram. Fins que el pare, quan ja no el deixaven conduir, fart de demanar si algun dels quatre germans el portava i, més tard, si se’n feia càrrec, la va vendre.

Diuen i escriuen alguns dels que més en saben que, si enyorem temps passats i llunyans, no és que realment fossin millors. És que érem joves i, entre la intensitat vital i la capacitat de considerar qualsevol esdeveniment comú com a gran novetat estimable, ens sembla, amb els allargavistes sobre l’horitzó temporal que és veritat la dita, que qualsevol temps passat –més com més llunyà– va ser millor. I no, érem nosaltres qui estàvem millor, en plena forma i encara lluny de l’edat que en diuen del “si no fos...”.

Com acostuma a passar als qui escriuen (escrivim) “de tot, de pressa i malament” –definició malèvola de periodista i no és la més dura–, és fàcil passar de naps a cols sense transició.

Tornem i acabem amb els naps, en aquest cas els bolets. Resulta tan inoblidable com encertada la sentència que un dia em va regalar l’Arderiu, expert entre els experts en la matèria, a la seva casa, a dalt de Sant Julià, per acabar sempre lliures d’intoxicacions: “A la muntanya, bolet que vegis, bolet al cistell. Un cop ple, i ja a la carretera, els aboques tots a terra, vas a la botiga i en compres, tants i de tantes classes com et vinguin de gust.”