‘Zipper i el seu pare’

Joseph Roth (Brody, Galitzia, 1894-París, 1939) és un dels més grans escriptors centreeuropeus. Autor dels monuments literaris Hotel Savoy (1924), La marxa Radetzky (1932) i La llegenda del sant bevedor (pòstuma), tenia 24 anys quan va començar la Gran Guerra, un temps de convulsions, dolor i mort, i de canvis profunds en les fronteres polítiques i mentals. De fet, Zipper i el seu pare és una crònica de la desintegració de l’imperi austrohongarès. Ell mateix descriu la novel·la com “l’intent de basar-me en les diferències i les semblances de dues generacions de tal manera que aquesta descripció ja no es pugui considerar el relat privat de dues vides privades”. Fa dir a l’Arnold Zipper, el fill: “Els anhels frustrats de tota la nostra generació seran immortals, justament perquè no s’han complert.”

–“A la seva vida hi tenia moltes preocupacions, i segurament cap dolor. Però justament per això és tan trist, trist com una habitació endreçada, trist com un rellotge de sol a l’ombra, com un vagó apartat en una via rovellada.”

Autor d’‘Hotel Savoy’, ‘La marxa Radetzky’ i ‘La llegenda del sant bevedor’

–“Vaig tornar a la guerra. I la guerra no havia acabat. Els vells i els joves Zipper prestaven servei. Milions de Zippers disparaven i morien, i cent mil es va tornar bojos.”

–“Va ser un hivern lleig, el de 1919. Va ser molt humit, la neu aguantava a penes un dia. El vent galopava per la ciutat com un assassí mullat.”

–“Aquella nit vaig percebre la llei del món. Vaig sentir la marxa ràpida, exacta, implacable, llisquent, de les rodes que componen el mecanisme del destí.”

–“De vegades el cafè semblava un campament d’hivern d’una tribu de nòmades; altres vegades, un menjador burgès; altres, la gran sala d’espera d’un palau; i altres un cel càlid per a persones congelades.”

–“De les dones tot just n’arribava a copsar que no pertanyien al sexe masculí. Amb això enllestia la qüestió.”

–“Si el seu pare no era capaç de reconèixer les causes i els efectes, a l’Arnold no li havia estat donat de distingir les mentides de les veritats. Quin enamorat n’és capaç, d’altra banda?”

–“Es comportava com un aristòcrata que declara que no té prejudicis, entre burgesos que el veneren, no pas perquè no tingui prejudicis, sinó per ser un aristòcrata que no en té.”

–“No és cert que hi hagi dones que turmenten sense cap motiu: necessiten el turment de l’altre com una medicina o un cosmètic.”

–“Ella, que sempre anava amb compte i gairebé sempre mentia, no pas perquè tingués moltes coses per ocultar, sinó perquè sabia perfectament que la mentida és més encisadora que la veritat, fins i tot quan l’altre sap la veritat i no creu la mentida.”

–“P. feia pensar en una ombra que s’havia alliberat del seu cos, havia deixat de buscar-lo i havia renunciat a l’existència física. Caminava no només per la vora dels carrers, sinó també per la vora dels esdeveniments.”

El lúcid Roth afirmava: “Per a l’escriptor, la mentida comença en el mateix punt que calla.”