Adeu
És un espectacle únic i múltiple. Nascut al Canadà, es va diversificar en diverses companyies per recórrer l’ampli món. Va arribar fins a nosaltres i es va quedar uns quants anys a Andorra la Vella.
El Cirque du Soleil oferia un espectacle –espectacles– ben diferent del circ conegut abans, sense animals –irracionals–, pràcticament sense veus, la base era –és– la música i el moviment, equilibristes i malabaristes, però d’un mèrit espectacular, almenys vist des de davant de l’escenari.
La pèrdua del poder de convocatòria es veia a venir de lluny
Sobretot, vist per primera vegada, semblava quelcom diferent, original, insòlit.
En anys successius, la repetició anava esvaint la màgia inicial, però.
Tot i que cada nou espectacle portava un títol i uns números diferents, l’estil era el mateix. S’anava perdent aquella màgia inicial per reiteració del mateix estil. Anava passant, si fa no fa, com amb les obres de l’Agatha Christie per als lectors més avesats del gènere negre.
Les estadístiques no sempre són absolutament mentideres. Diuen que el que marquen són, sobretot, tendències. I segons el que el ministre Torres explicava a l’excel·lent professional i companya que és la Pietat, enguany ha reunit dues mil persones menys que en la temporada anterior. Pèrdua evident d’interès generalitzat.
Ja costava imaginar que arribessin turistes atrets únicament per aquest espectacle, majoritàriament gratuït –per als qui el seguien a peu dret–. Perquè també es podia veure la versió completa –no reduïda a una hora, com la d’aquí, però amb més sessions per temporada– a llocs propers –tot és relatiu– dels estats veïns.
I encara era més inversemblant que, amb el pas dels anys, mantingués el mateix poder de convocatòria. Com les mateixes xifres oficials han demostrat. Res, però, rebaixa el nivell de qualitat dels espectacles successius ni l’encert de la subvenció pública, almenys inicialment.
El cas és que, tot i els títols i –almenys en part– continguts diferents, un cop vist, cada nova funció sonava –s’assemblava– massa a les anteriors. I la pèrdua del poder de convocatòria es veia a venir de lluny.
L’efectivitat en l’atracció de turisme s’ha anat perdent, com també la gran afluència local. I si alguna cosa es podria retreure al ministeri competent és que sembli haver reaccionat tard, tot i que els contractes s’han de complir i el que s’ha signat amb l’empresa d’aquest circ no caduca fins d’aquí a dos anys –el 2027–.
Potser es va calcular malament la durada. O no tant. Dit d’una altra manera, les pèrdues no sembla que hagin de ser catastròfiques –en rendibilitat social a falta de beneficis estrictament econòmics, directament monetaris, que no han estat mai l’objectiu–.
Dit d’una altra manera, el que probablement calia era una contractació amb dates de caducitat més curtes, com les que exigia Pep Guardiola abans de l’etapa londinenca.
I ara es planteja quina pot ser una alternativa eficient. A primera vista, no sembla difícil de trobar: un gran musical de Broadway o Londres que mai no hagi arribat ni a Madrid ni a Barcelona i, si pot ser, tampoc a París. Inèdit a Londres seria més difícil de trobar.