Pelegrino cada dia amb Meritxell

L’última cosa que es perd en aquest món és l’esperança. Tots diem que mentre hi ha vida, hi ha esperança. Revalidem una veritat com com una casa de pagès. L’esperança no es perd mai. Càritas Andorrana transmet el significatiu missatge que diu: “On hi ha persones, hi ha esperança”. Tagore va escriure el pensament que dic a la mare que puja als peus de la Mare de Déu de Meritxell a presentar-li el fill o la filla que ha donat a llum: “Cada infant que neix és un signe que Déu espera molt de tots nosaltres”. La lletania de l’esperança heretada de la família de cal Jaumet del Petit, dels mestres d’escola i del capellà de Bellcaire, l’he resada des de nen.

Soc un entusiasta del literat Charles Péguy (+1914), autor dels Sants Innocents. El vaig conèixer a les classes de literatura del quart curs d’Humanitats al Seminari de la Seu d’Urgell. Péguy va escriure que tots tenim tres germanes: la Fe, l’Esperança i la Caritat. De les tres, la més tendra i la més simpàtica, aquella que ens fa un petó de bon dia cada matí i un petó de bona nit cada vespre, és l’Esperança. La bona lliçó la tinc ben esculpida al cor.

Em diverteix explicar la historieta de l’àngel de l’esperança al voltant del foc de camp sota el sostre d’un cel fosc brillant d’estels. Els àngels, encuriosits de com viuen els homes i les dones allà baix a la terra, demanen al bon Déu dos mesos de vacances per viatjar al planeta Terra. El bon Déu, sempre endut pel cor paternal, hi accedeix. Els àngels s’escampen arreu dels continents terrenals. Només amb una setmana gairebé no poden volar pel pes de la tristesa damunt les ales. No se’n saben avenir, de les misèries dels humans. Les persones mortes per manca d’aliments i per les bombes a Gaza, hospitals, escoles, cases enrunades a Ucraïna, embarcacions de nens i de nenes sense acompanyants amb uns governants que es barallen per no acollir-los, com si es tractés de mercaderies. Els àngels de vacances no comprenen aquest infern a la terra. Una munió d’àngels han estat més afortunats. Han anat a parar als països d’economia en alça. La decepció, però, encara ha estat més profunda. No entenen com els joves han tret del diccionari l’esforç i el treball per posar-hi només diversió amb músiques sorolloses que no deixen dormir els veïns, o pitjor, fan de l’assetjament a un company una diversió, i uns adults que viuen més per posseir que per ser. Els àngels ploren quan veuen que la riquesa amaga tanta pobresa del nostre Primer Món. Els àngels, que saben tant d’espiritualitat, no entenen com els humans busquen la felicitat mirant cap enfora quan tothom sap que la felicitat es troba dins del cor humà.

Els àngels, que cantaven a Betlem “Pau a la terra a les persones de bon cor”, no aguanten aquest espectacle tan inhumà dels humans. L’arcàngel Miquel els convoca a tots en una assemblea on acorden per unanimitat tornar al seu Regne del cel. El bon Déu content de retrobar-los a tots els saluda personalment un a un. De sobte, s’adona que falta un àngel. Es deu haver despistat? L’arcàngel Gabriel, que ha viatjat en altres ocasions a la terra, conta al Pare Déu que l’àngel que falta és el de l’Esperança. L’Esperança s’ha volgut quedar a la terra entre els ciutadans d’un cap a l’altre del planeta. Déu somriu quan veu l’àngel de l’Esperança fent rotllana al foc de camp i cantant amb els ainistes: No has comptat mai les estrelles / quan la nit estén el vel... No sabies que a la terra / tots els homes són germans... Déu sap el nom de totes elles i no les oblida pas. L’Esperança és paciència amorosa. Déu Pare es felicita que s’hagi quedat a conviure amb les criatures que ja van perdre un dia el Paradís que els havia regalat com a Casa Comuna.

La mainada aplaudeix cantant: “Esperançats anirem caminant / sota un cel ben blau / joiosos himnes ressonaran / d’amor i de pau”. Els nens i nenes de les colònies de teatre de l’Escola de la Mercè Canals porten a l’escena de la noble sala dels Pariatges d’AINA la virtut de l’esperança. La sala és negra de tanta foscor. Comença a il·luminar-se amb el ciri encès de la fe a qui li segueix la virtut de l’amor, de l’alegria, de les il·lusions... Un cop de vent obre la finestra i apaga la llum de la fe, de l’amor, de l’alegria, de les il·lusions. Tothom plora. Els plors criden l’atenció a la germana Esperança. S’afanya a auxiliar les companyes amigues. Amb la seva torxa ben encesa entra en escena. Encén els ciris apagats de la fe, de l’amor, de l’alegria, de les il·lusions. Els Pariatges mai no havien tingut una claror tan esplendorosa com la d’aquella nit.

El fòrum de la representació és animat. Pregunto a l’esperança d’on ha tret aquella llum tan intensa. L’esperança somriu: “De Meritxell, Llum esplendorosa de Migdia. Llum que dona a llum la Llum”. En l’Any Jubilar, Maria és la icona del pelegrí de l’esperança. Maria no entén el misteri que Déu Pare obra en Ella. Però Ella camina. Meritxell pelegrina de Natzaret a Ain Karim, de Natzaret a Betlem, de Betlem a Egipte, de Natzaret a la festa de les Bodes de Canà de Galilea, de la sala alta de Jerusalem fins al Calvari, de la Pasqua de Resurrecció a la Pasqua de Pentecosta. Tot amb l’impuls de l’esperança que duu al cor.

Mossèn Cinto Verdaguer canta el pelegrinatge de la Mare de Déu de Meritxell: “Desniesse’n la fada” del llac de Garçan, avui Font d’Argent gràcies a les llàgrimes del comiat de les seves goges. La Meritxell baixa des del Port d’Incles fins a la Gavernera que es troba al cor d’Andorra. Els andorrans l’aplaudeixen cantant: “Creient i lliure onze segles”. I Ella els assenyala el camí a seguir: Virtus Unita Fortior.

El papa Francesc es fa eco del voler de la Meritxell, vuit segles caminats. Escriu en el testament: “L’Esperança no decep mai. Siguem pelegrins d’Esperança”.

Camino pas a pas amb la Meritxell cap a Meritxell: Els cors s’agermanen / al vostre caliu; / cims i valls aclamen / l’amor d’aquest niu. Ave Maria.