Definir un model de país: el rol de l’empresa

Després de l’estiu, el curs ha començat amb la notícia de l’esgotament de la quota de residència i treball vigent des de l’1 de maig, que havia de durar fins al 31 d’octubre. La quota era idèntica a la de fa un any, però s’ha consumit més de pressa per part de tots els sectors de l’economia, sense que hi hagi cap motiu excepcional: l’economia continua creixent, i genera llocs de treball a un ritme igual o superior al d’ara fa un any, i el mercat de treball intern està encara més esgotat.

Al llarg dels últims anys, des de la Confederació Empresarial Andorrana (CEA) hem insistit que cal fer tots els possibles per donar resposta a les necessitats de personal de les empreses, que Andorra té uns nivells d’ocupació que situen l’atur fins i tot per sota del que es consideraria atur tècnic i que el nostre teixit productiu és altament dependent de la immigració.

Ara bé, això no vol dir que els empresaris siguem persones centrades únicament en els nostres interessos i incapaces de veure-hi més enllà de la nostra realitat particular. Ans al contrari, crec que una majoria d’empresaris del país entén que cal trobar un equilibri entre les necessitats de més personal de l’economia i el principi d’un creixement demogràfic sostenible.

El que passa és que no es pot pretendre que les empreses s’autoimposin una moderació individual sense que hi hagi una planificació col·lectiva. Per què els nostres avantpassats regulaven les tales dels arbres? Perquè sabien que no eren un recurs infinit. I si algunes cases decidien unilateralment tallar menys llenya perquè eren conscients que la llenya es podia esgotar, s’arriscaven que les altres cases tallessin encara més llenya, el bosc se sobreexplotava igual i, a sobre, aquells que havien actuat correctament s’haurien quedat sense llenya abans que els altres.

Si els vells andorrans van ser capaços de trobar un equilibri també hauríem de ser-ne capaços nosaltres. Perquè ara ens trobem en una situació similar: la quota s’ha esgotat per a tothom, per als que han contractat molt i per als que han contractat poc; per als que lluiten per oferir un servei de qualitat i per als que potser no ho fan tant; per als que diversifiquen, s’especialitzen o innoven i per als que aporten menys valor.

Vist que Andorra té uns límits de creixement demogràfic i vist que la demanda de més treballadors continua creixent, la solució és trobar alguns criteris que ens permetin ser més selectius i triar entre aquestes diferents demandes.

Estaria bé veure què han fet en altres indrets, on s’ha limitat l’obertura de nous establiments hotelers a aquells que tinguessin determinada categoria, o de nous comerços a aquells que diversifiquen o milloren la qualitat del teixit existent. Des de la CEA estem disposats a treballar amb el Govern i els comuns per definir quins criteris han de guiar aquest exercici de prioritzar i escollir.

L’important és que ens basem en principis de diversificació de l’economia, especialització i millora de la qualitat en els sectors ja existents, i que siguin criteris objectius, no discriminatoris, que redueixin al màxim possibles arbitrarietats i que siguin estables en el temps.

Si el marc de què ens dotem és objectiu, no obeeix a criteris discriminatoris –com ho seria castigar la inversió estrangera– i és estable en el temps, les empreses trobaran la manera d’adaptar-se i de continuar generant riquesa i llocs de treball.

Ara bé, també cal que basem els debats en dades i no tan sols en impressions: dels gairebé 10.000 habitants que Andorra ha guanyat des del 2019, poc menys de 5.000 són assalariats, que continuen representant el 51% del total de la població. Per això, des de la CEA hem donat suport a mesures de limitació d’altres tipologies de residència, com ara les de treball per compte propi o aquelles sense activitat econòmica.

Però, és clar, cal donar temps perquè les mesures tinguin efecte. Per la necessitat de tenir un marc estable, previsible i que doni seguretat jurídica, i perquè en la recerca de l’equilibri la precipitació és especialment dolenta: de la mateixa manera que no ho podem sacrificar tot en nom del creixement econòmic, tampoc no ens podem arriscar a sacrificar el creixement econòmic.

Ja per acabar, una darrera reflexió: la noció de creixement sostenible té un punt de relatiu: perquè en part depèn d’infraestructures i de serveis públics, que són elements que es poden planificar i construir. S’han de poder pagar, evidentment. I es pagaran millor si som capaços de generar llocs de treball de més valor afegit. Perquè més valor afegit es tradueix en millors salaris i en més aportacions a les arques públiques per planificar i construir les infraestructures i els serveis necessaris.

És molt més fàcil de dir que de fer, però podeu comptar amb la CEA i amb les organitzacions empresarials que en formen part per treballar en la bona direcció.