Música contra tot pronòstic
‘The Köln Concert’, el disc de Keith Jarrett sorgit de l’adversitat, compleix 50 anys
El 24 de gener del 1975, a l’Òpera de Colònia, un pianista jove però ja mundialment conegut anomenat Keith Jarrett va transformar un incident logístic en un dels moments més transcendents de la història del jazz i, de retruc, de la música del segle XX. Aquella vetllada va ser immortalitzada a The Köln Concert, que no només és el disc de piano sol més venut de tots els temps, sinó també una obra que redefineix els límits de la improvisació, la relació entre intèrpret i instrument, i la capacitat d’un sol músic de generar un univers sencer a partir de material sonor limitat.
Quan s’acosten els cinquanta anys de la publicació del disc, l’efemèride ens brinda una oportunitat privilegiada per rellegir la seva importància i entendre per què aquest concert continua captivant oients que sovint ni tan sols es consideren aficionats al jazz.
El pianista va convertir un incident logístic en una obra mestra
La història de The Köln Concert és, en gran mesura, la història d’un error. Jarrett havia sol·licitat un Bösendorfer Imperial, un piano d’alta gamma, per poder oferir un recital en condicions. En arribar, però, es va trobar amb un model de categoria inferior, defectuós i descurat, de sonoritat apagada, greus pobres i aguts metàl·lics. Exhaust per un viatge llarg i amb problemes crònics d’esquena, el músic va estar a punt de cancel·lar el concert. Però la insistència de la jove promotora de l’esdeveniment, Vera Brandes, que aleshores només tenia disset anys, el va convèncer d’afrontar l’imprevist.
Aquest context advers va obligar Jarrett a reinventar-se: a evitar les notes greus per la seva falta de potència, a recórrer a patrons rítmics repetitius que reforcessin la projecció, a explorar registres dins la zona mitjana del teclat i a fer servir el piano també com a instrument de percussió. Unes solucions d’última hora que van acabar donant al concert la seva sonoritat única i irrepetible.
El resultat és una música d’una llibertat radical que, lluny de semblar accidentada, desprèn una coherència melòdica i emocional sorprenent. Jarrett va construir un flux continu de motius que evolucionen amb naturalitat, amb moments d’intimitat delicada i d’altres d’eufòria desfermada. No hi ha guió previ ni partitura, només un diàleg nu amb el temps i amb l’instrument, i tanmateix la sensació és la d’escoltar una gran obra escrita amb cura.
Amb els anys, The Köln Concert ha transcendit la seva condició de disc de jazz per convertir-se en una icona cultural. Ha estat la porta d’entrada a la música improvisada per a generacions d’oients que mai no s’havien apropat a aquest univers. La seva influència ha arribat al pop, a la música clàssica i fins i tot a l’electrònica, amb reinterpretacions i homenatges constants. Però més enllà de l’impacte artístic, el disc manté una aura gairebé mística: la idea que, sota circumstàncies desfavorables, la creació pot emergir encara amb més força.
La figura de Vera Brandes, l’organitzadora del concert, també ha ressorgit recentment. La seva història ha inspirat una pel·lícula, Köln 75 (Ido Fluk, 2025), que recrea els preparatius, les dificultats i la persistència d’una adolescent decidida a portar un dels grans pianistes del moment a Colònia. El film, a més de ser un tribut a la tenacitat d’una jove visionària, també vol reivindicar el paper sovint invisible de les persones que fan possible que l’art arribi a l’escenari.
Mig segle després, la vigència de The Köln Concert sembla intacta. En una època en què la música és consumida de manera fragmentada i accelerada, aquesta obra ens recorda el valor de l’escolta sostinguda, de deixar-se endur per un flux sonor que busca l’exploració de noves possibilitats expressives.
Jarrett, que després ha tingut una carrera prolífica –no només en solitari, sinó també amb el trio que va formar amb el contrabaixista Gary Peacock i el bateria Jack DeJohnette–, va deixar en aquest disc un testimoni irrepetible del poder de la improvisació. Potser la seva lliçó més perdurable és que la bellesa i la grandesa també poden sorgir de la precarietat de recursos i enmig dels escenaris més intempestius.