L’esposa jove
Baricco té la virtut de revestir els personatges amb la màscara dels autors clàssics
Alessandro Baricco ho aconsegueix. Una atmosfera intemporal, uns personatges sense nom, una terra sense atributs, una senzilla trama. Com és, doncs, que L’Esposa jove atrapa el lector? El pare, la mare, l’oncle, la filla i l’esposa jove teixeixen una màgica xarxa a l’espera d’un esdeveniment que esdevindrà el centre de la novel·la: el retorn sense data del promès, que habita en terres llunyanes. Baricco té la virtut molt poc habitual de revestir els seus personatges amb la màscara dels autors clàssics, aquells que han persistit incòlumes com a referents al llarg dels segles. L’esposa jove podria perfectament convertir-se en una obra de teatre del temps d’Eurípides. Tal és l’alè que s’hi respira.
-“Una vegada decidida alguna cosa, en aquesta casa no es canviava mai, per òbvies raons d’economia de les emocions.”
-“Eren així, ignoraven la successió dels dies, perquè el seu objectiu era viure’n un de sol, perfecte, repetit fins a l’infinit.”
-“Es va sentir aquesta misteriosa oscil·lació de l’espai que anunciava sempre els imponderables despertars de l’oncle. “El tango forneix un passat a qui no en té i un futur a qui no l’espera”. Després s’endormiscà de nou.”
-“Tenien la mateixa edat, i era aquesta edat en la qual no existeix la lletjor, perquè tot és lluminós a la llum de l’exordi.”
-“Baretti tenia aleshores 38 anys. Estava casat. Tenia dos fills. Li hauria agradat tenir-ne un tercer. Aquell dia, no obstant, es va fer vell i, al mateix temps, nen i, definitivament, un artista.”
-“Era com haver-la vist nua per sempre i no haver-la vist mai.”
-“Venia de llunyans pensaments, però va anotar en algun cantell perifèric de la seva ment la bellesa de la fidelitat a un estil, ben sovint més visible en els servents que en els senyors.”
-“Si un tingués idea de la insignificança que resulta necessària per a desmantellar-les, no perdria tant de temps edificant defenses estratègiques contra les ofenses de la vida.”
-“Hi havia gent que, sense immutar-se, s’asseia en taules que ja no hi eren, hostes que arribaven amb retard a coses que encara havien de succeir; miralls que, deslocalitzats, reflectien esdeveniments d’hores anteriors; i sorolls que quedaven en l’aire, orfes del seu origen, vagant per les cambres fins que Modesto procedia a recollir-los.”
-“El cor d’una terra es concedeix a qui la va veure amb fascinació per primera vegada, o a qui hi va néixer?”
-“No sabia a quina hora arribaria l’albada. Però va adonar-se que tenien al davant algunes hores per a derrotar i un destí per a dissoldre.”
Alessandro Baricco, forjador de mites…