Reconèixer Palestina

Reconèixer l’Estat de Palestina, més enllà d’un postureig diplomàtic tan hipòcrita com simbòlic, és avui dia una utopia. Perquè, què vol dir exactament un Estat palestí? Quines en serien les fronteres legítimes? Les del Pla de Partició de les Nacions Unides (Resolució 181) de 1947, en què es va assignar el 55% de la Palestina històrica al nou Estat d’Israel, tot i que aleshores la comunitat jueva no arribava ni al 35% del total? Les de 1967, després de la guerra dels Sis Dies, quan Israel va ocupar militarment tots els territoris palestins, va iniciar la colonització sistemàtica de Cisjordània i Jerusalem Est, i va imposar el seu poder sobre la Franja de Gaza? O les actuals, on més de 700.000 colons israelians viuen en terres reconegudes com a palestines segons el dret internacional? Algú creu, de debò, que aquesta gent abandonarà voluntàriament casa seva? O que hi ha cap dirigent israelià amb determinació d’ordenar una evacuació massiva per retornar les terres robades i fer viable l’Estat palestí?

Bombes en escoles, hospitals, totes les universitats...

Si agafem el mapa de Palestina-Israel, veurem que el suposat territori palestí és un trencaclosques que desfà qualsevol intent de cohesió política, econòmica o social. Des del 2002, el govern israelià erigeix el Mur de l’Apartheid (Barrera de Seguretat, en diuen ells), el 85% del qual transcorre per dins de Cisjordània (no per la línia d’armistici de 1949), fet que annexiona de facto territoris palestins a Israel, fragmenta centenars de pobles i aïlla Jerusalem Est, sabotejant així tota aspiració de capital palestina. És una arma geopolítica que, juntament amb les torres de vigilància, els checkpoints, les incursions militars i les restriccions de moviment, imposa un règim de por, humiliació i control absolut sobre la població autòctona, alhora que nega de soca-rel la possibilitat de bastir un projecte nacional palestí real.

Algú creu que els colons abandonaran casa seva?

Però el punt que ha dinamitat sens dubte la solució dels dos estats és el genocidi de Gaza. En menys de dos anys, Israel ha eliminat una part essencial de tot l’entramat social de la Franja, no tan sols assassinant indiscriminadament civils, sinó matant a consciència metges i infermeres, mestres, enginyers, periodistes o cooperants, i ha bombardejat hospitals, escoles, biblioteques i totes les universitats. El desmantellament de la classe mitjana i la liquidació de la seva intel·ligència deixa sense futur i sense estructura una part fonamental d’aquest hipotètic Estat palestí. A més, la majoria d’infants nascuts a partir del 7 d’octubre del 2023 pateixen malnutrició severa i malalties físiques i neurològiques irreversibles, i tota la població –dos milions de persones– carrega un trauma profund i col·lectiu, que marcarà generacions senceres. Qui reconstruirà Gaza si no queda ningú amb capacitat de fer-ho?

Reconèixer Palestina, doncs, és gairebé un acte de fe sense fonaments materials ni polítics, perquè l’Estat palestí, tal com el voldríem, senzillament, no existeix. La connivència europea contribueix a perpetuar el miratge i defuig l’acció més contundent i efectiva: trencar relacions de tota mena amb Israel. El reconeixement formal no modifica l’equilibri de forces ni frena l’ocupació, el bloqueig o els crims contra el poble palestí. En canvi, suspendre acords institucionals, comercials i armamentístics enviaria el missatge inequívoc de no més impunitat. Urgeix deixar de tractar Israel com el fill mimat d’Occident i convertir-lo en un estat pària. Potser, només potser, d’aquesta manera podrem forçar que el govern més mesiànic i obertament supremacista de la seva història es replantegi la brutalitat i s’assoleixi una justícia digna i reparadora.