El retrobament d’Ordino i Auzat
Amb el projecte inacabat del port del Rat a la memòria
Ordino segellarà demà la represa del bon veïnatge amb Auzat en una trobada popular. Un bon context per fer una mica de memòria i preguntar-nos si va ser oportuna i necessària la consulta que es va fer fa un quart de segle per decidir si calia seguir endavant o aturar el projecte de comunicació terrestre de la vall d’Ordino amb els pobles francesos d’Auzat i Vicdessos, a l’Arieja.
El resultat d’aquella consulta, en la qual tot just va participar un 25% del cens, va fer descarrilar un projecte que unia dues valls amb indiscutibles lligams històrics, tant per l’existència d’una tradició ramadera compartida com pel pas de refugiats de les dues guerres que ens van impactar el segle XX.
Vull agrair des d’aquesta tribuna el gest de l’actual comú per mirar de recuperar l’esperit de l’acord transfronterer firmat el setembre del 1992 per mi mateix, exercint la responsabilitat de cònsol major, conjuntament amb la resta de consellers comunals i consellers generals de la parròquia d’Ordino.
L’esperit de l’acord transfronterer firmat el 1992
Com us deia, ha passat un quart de segle i dues preguntes segueixen encara ben vives. La primera: era necessària la consulta popular que el consolat del senyor Dolsa va organitzar per condicionar el futur econòmic i social de la nostra vall i del nostre país? I la segona: realment tota la feina feta per les institucions d’Andorra –inclosa l’obertura de la carretera i l’inici del túnel– per tenir una altra sortida i entrada amb França no pagava la pena?
Formulo les dues preguntes a partir del reconeixement dels bons fruits que havien donat les hores de treball entre els representants d’Ordino, Auzat i Vicdessos; les excel·lents relacions institucionals existents que ens havien dut a acords beneficiosos per als dos territoris, i l’estat avançat en què es trobava el projecte.
De la part francesa es va trametre al Govern d’Andorra una carta signada pel president del Consell General de l’Arieja, el senyor Robert Naudi, acompanyada de l’acta d’una reunió de la comissió permanent del mateix organisme, en què s’explicava que la carretera havia de restar “oberta de juny a octubre, amb una amplada de sis metres”. El projecte preveia una inversió de 45 milions de francs per a la seva construcció en el costat francès.
El 10 de juliol del 1996, el cap de Govern va respondre a aquesta carta afirmant que l’executiu andorrà contemplava el projecte i entomava el compromís d’estudiar la continuació de la connexió transfronterera a través del túnel del port de Rat. Afegia que la decisió d’assumir la construcció de la totalitat del túnel havia de tenir el vistiplau del Consell General, i que caldria parlar amb el primer ministre francès, el senyor Alain Juppé, per tal de cercar la fórmula institucional que permetés establir un conveni entre tots dos estats que regulés aquest nou accés.
Tot i les bones intencions, tot i la predisposició dels mandataris dels dos països, la realitat avui dia és que seguim tenint un únic accés entre Andorra i França, tot i que en aquell moment les relacions estaven molt ben encaminades. Vam treballar de valent fomentant les relacions amb els nostres veïns, fent valdre l’eix Barcelona-Toulouse, com també la nostra participació a la Comunitat de Treball dels Pirineus. Es va fer molta feina que afortunadament resta ben documentada. La trobada d’aquest 6 de setembre pot ser un bon punt de retrobament per tornar a impulsar un projecte de major prosperitat i futur per a Ordino i Andorra.