Mecanismes de la precipitació estival a Andorra

La inestabilització de l’atmosfera i la formació de tempestes a l’estiu en àrees de muntanya poden esdevenir un fenomen summament complex en el qual intervenen diversos mecanismes.

En aquest article exposarem alguns d’aquells mecanismes tal vegada més desconeguts per l’ampli públic que participen en la gènesi de processos convectius tempestuosos a l’època estival al Pirineu andorrà. Aquests mecanismes contribueixen a explicar en bona part la distribució espacial de les quantitats estivals de precipitació sobre el nostre país, així com la possible localització dels màxims pluviomètrics d’aquesta època de l’any. Els coneixements que exposem aquí han pogut cristal·litzar gràcies a la tasca predictora que, hora rere hora i dia rere dia, fan, com a meteoròlegs, els col·legues del Servei Meteorològic nacional. Jo, com a climatòleg, he d’agrair la tasca dels que fan la prognosi meteorològica, fins i tot si resulta complicat per a ells de treballar a escala microespacial per tal que, tot seguit, a posteriori, l’estudiós del clima d’Andorra pugui arribar a unes conclusions estructurals sobre la dinàmica atmosfèrica en cada lloc concret.

És molt possible –encara manquen registres concrets que permetin ratificar-ho completament– que el sector andorrà, almenys el corresponent a la porció ibèrica del seu territori, que enregistra un volum més alt de precipitació a l’estiu, sigui l’àrea de Grau Roig o d’Envalira (capçalera de la vall del Valira d’Orient). El mecanisme principal que ho explicaria rau en el fet que es tracta d’una àrea important de convergència de fluxos d’aire de diversa procedència, probablement la més rellevant d’Andorra, la qual cosa afavoreix, per se, els ascensos de l’aire i, sota determinades condicions, la inestabilització atmosfèrica.

A Grau Roig i a Envalira convergeixen, en règim de brises diürnes sota condicions bàsicament anticiclòniques, els fluxos que remunten la mateixa capçalera del Valira d’Orient; els que, per l’oest, venen dels cortals d’Encamp i de la Llosada, els que, pel sud i passant per Montmalús i Engaït, remunten la vall de la Llosa, i  els que, per l’est, arriben per la vall de l’Arieja. A  tot això cal afegir-hi que, per la seva notable obertura d’horitzons, l’àrea de Grau Roig o d’Envalira rep una forta insolació, decisiva per activar els ascensos tèrmics.

I és molt probable que aquesta àrea de la part oriental d’Andorra es pugui beneficiar de les aportacions d’humitat de la Mediterrània, un mar que genera en època estival, com tots sabem, una massa d’aire càlida i humida, susceptible d’inestabilitzar-se quan troba relleus propers importants. Aquest sector de llevant del nostre país podria entrar a formar part del que alguns autors, com Martín-Vide, han definit com el “niu de tempestes estival” del Pirineu i Prepirineu oriental català.

El sector de Perafita, a la porció meridional del territori andorrà, constitueix també, dins d’Andorra, una àrea important de convergència dels fluxos aeris. Hi conflueixen els fluxos que remunten la mateixa vall del riu de Perafita, els del marge esquerre del Valira a Sant Julià de Lòria, els que ascendeixen pel vessant solà de la vall del Segre fins a la mateixa línia fronterera amb Andorra, i els que pugen de la vall del Madriu, preferentment per la collada de la Maiana. El sector de Perafita seria, així mateix, un dels més regats del nostre país en època estival.

La vall del Valira del Nord és molt més tancada que no pas la del Valira d’Orient, i, a més, es troba més allunyada de la influència de la Mediterrània. Al Valira del Nord, la marcada linealitat sud-nord de la vall principal per al recorregut de les brises de vall o ascendents, per tant, en una vall amb una clara orientació meridional, afavoreix, en condicions anticiclòniques, el guany de força d’aquestes brises i que, consegüentment, puguin formar-se, amb freqüència, grans cúmulus i cumulonimbus a la zona del Serrat, on la muntanya de Besalí els faria de rampa final. Aquestes brises de vall o ascendents, que es generen en resposta a un gradient local de pressió, ja que els vessants intermedis i alts s’escalfen d’una manera més ràpida i més intensa que els fons de vall, resulten molt efectives per acabar produint ruixats tempestuosos a la capçalera d’aquesta vall del Valira del Nord. En tot cas, és molt probable que les precipitacions totals siguin menys destacades a l’estiu a la vall del Valira del Nord que al sector oriental del país que correspon a Grau Roig o a Envalira.

A diferència del que ocorre a la vall del Valira del Nord, a la vall del Valira d’Orient, on el riu principal presenta una disposició en arcada, les brises de la vall central es veuen obligades a girar gairebé noranta graus a l’esquerra per encarar-se cap a les valls situades al nord, fet que provoca una pèrdua de velocitat en el moment d’encarar el tram final de la vall lateral (la Vall del Riu, Ransol, Incles). Aquesta pèrdua de força per part de les brises ascendents determina que, per regla general, les nuvolades convectives que se’n deriven hi puguin tenir un desenvolupament més limitat que a la vall d’Ordino.

Esmentarem, a l’últim, un tercer mecanisme generador de processos convectius i de tempestes com és la formació de dipols, és a dir, d’àrees de pressió connectades però de signe contraposat, segons que ens trobem a un costat o a un altre d’un sistema muntanyós, amb altes pressions en el cantó de sobrevent, per una sobreacumulació d’aire, i de baixes pressions a sotavent, on es produeix un dèficit d’aire. Aquestes condicions es formalitzen preferentment a l’estiu en situacions sinòptiques de pantà baromètric i en règim dominant de brises locals, en què desapareix pràcticament el gradient de pressió i no hi ha vents destacats a escala regional.

Així, per exemple, en període estival, amb un lleuger flux de nord anticiclònic, l’aire s’acumula en el vessant septentrional de la serralada pirinenca, mentre que a sotavent pot gestar-se una circulació ciclònica, amb una cèl·lula convectiva, pel buit d’aire, de manera que sorgeixen corrents convectius ascendents de caràcter depressionari.

En el cas d’Andorra, aquestes cèl·lules convectives depressionàries que es formen per l’esmentat dipol solen desenvolupar-se especialment amb més importància a la porció meridional del país. En perdre altitud els edificis muntanyosos a la part sud d’Andorra, la cèl·lula convectiva pot adquirir més dimensió vertical, ja que existeix en un radiosondatge més àrea del que tècnicament s’anomena CAPE (Convection available potential energy), o sigui, més energia disponible per a la convecció. Aquesta quantitat d’energia que actua de motor de la convecció és més gran com més baixa resulta l’altitud. El mecanisme del CAPE ajudaria a entendre, per exemple, la intensitat i virulència que assoleixen algunes tempestes a Sant Julià de Lòria en determinats episodis. Fins i tot, la formació estival de depressions a sotavent cal cercar-la de vegades més al sud, ja fora d’Andorra, a l’àrea del Cadí o de la Cerdanya, per exemple.