Herència o indiferència?

Si em pregunten sobre la meva infantesa, els podria dir que va ser inoblidable. No en canviaria res. Em recorda que vaig ser una nena feliç, sana, lliure i amb una imaginació desbordant.

Em va marcar la meva primera bici banana, el meu primer viatge sola en avió amb només 6 anys, l’estrena al cinema d’ET, l’Extraterrestre, i finalment, We Are the World, que va impactar el món sencer.

El seu missatge, amb només 11 anys, em va captivar. El meu desig més gran era “salvar el món” quan fos gran. Evitar la fam i les guerres. Salvar tots els nens i protegir-los de qualsevol perill. Imagino que per aquest motiu va ser un esdeveniment que em va marcar encara més.

Fa uns mesos es van complir 40 anys de We Are the World. Qui en tingui més de 50, recordarà la cançó que va reunir les estrelles americanes més grans del moment com Michael Jackson, Lionel Richie, Stevie Wonder, Diana Ross, Bruce Springsteen, Bob Dylan, Ray Charles, Tina Turner, Billy Joel, Kenny Rogers, Paul Simon… entre d’altres.

Llavors, Quincy Jones va penjar un cartell a la porta de l’estudi que deia: “Leave your ego at the door” (Deixa l’ego a la porta), per evitar conflictes entre les grans estrelles. Va ser gloriós. Tots units sota un mateix objectiu.

Es van recaptar quasi 100 milions de dòlars destinats a l’ajuda humanitària. Va ser número 1 als Estats Units, Regne Unit i molts altres països. Va guanyar 4 premis Grammy l’any 1986, incloent-hi Cançó de l’Any.

El missatge de la cançó era clar: unitat, solidaritat i responsabilitat col·lectiva per ajudar els més necessitats. Es va iniciar una onada de projectes musicals benèfics arreu del món, com Live Aid. El senzill va vendre més de 20 milions de còpies, un dels més venuts de la història.

El projecte va inspirar la creació de la fundació USA for Africa, que encara continua activa. Va ser un dels primers esforços globals per utilitzar la música com a eina de transformació social.

Va inspirar altres països a crear les seves pròpies versions, com Somos el mundo en espanyol. El 2010, després del terratrèmol d’Haití, es va gravar We Are the World 25 for Haiti, amb nous artistes com Justin Bieber, Jennifer Hudson, Pink i d’altres.

Va ser un esdeveniment immortal, famós i inoblidable. Va tocar milers de milions de cors, però allà va quedar, per als annals de la història. El nostre llegat ens ensenya i també ens permet avui millorar aspectes del passat.

No cal dir que el que realment necessitem és un compromís permanent de la societat, una responsabilitat que arrossegui cap a l’acció global.

No n’hi ha prou amb impactar o recaptar puntualment i quedar-se aquí, perquè la pobresa i les desigualtats continuen avançant sense mirar enrere. No esperen. No s’aturen. Mentrestant, s’acumulen les injustícies, s’agreugen les situacions i, el pitjor, es normalitzen fins al punt de crear-nos una absoluta i preocupant indiferència davant tot allò que hauria de remoure’ns per dins i impulsar-nos a actuar.

Rebem de les pantalles massa estímuls i informació massiva sense filtrar. Cada dia, cada hora. A cada instant. De manera constant, sense pausa, sense ordre ni concert. Informació tendenciosa, distorsionada, manipulada i sensacionalista que precedeix al rigor informatiu i a la precisió. I així ens trobem avui, immunitzats, insensibles davant l’horror, el patiment dels altres, la mort…

Hem avançat o més aviat ens hem estancat? En quin moment ens vam tornar insensibles al dolor?

Els grans problemes socials s’han resolt en societat des que l’ésser humà és humà. Avui estem més connectats però més aïllats que mai. Saturats d’informació. Empastifats d’inputs carregats de contingut que emborratxa i adorm les nostres consciències i no ens permet veure ni discernir amb claredat.

Amb el nostre exemple també deixem un llegat. La nostra herència hauria d’enriquir les generacions futures. Unes que seguissin els nostres passos actius cap a la construcció d’un món millor. Millor per a tothom. Menys individualista. Més unit i connectat, enfocat en el bé comú.

Aconseguir amb el nostre llegat una societat jove que tendeixi a l’acció global i es mobilitzi unida pels mateixos valors i objectius. Que faci un ús conscient i intel·ligent de les xarxes i d’Internet per arribar més lluny, unir més persones i cridar a l’acció creant una xarxa que promogui finalment una humanitat més solidària, compromesa i sensible al dolor, deixant un llegat inesborrable per als que han de venir.

No necessitem grans estrelles del moment que immortalitzin un esdeveniment puntual, únic i memorable. Necessitem persones com tu, que es comprometin amb el seu exemple de manera permanent i arrosseguin activament altres perquè prenguin el relleu.

Les paraules convencen, però només l’exemple arrossega. Sol així tindrem el món que tots somiem: predicant amb l’exemple. Tenim l’obligació de ser millors que ahir, per responsabilitat, perquè d’ella depenen certes persones, la seva vida, el seu futur i altres generacions.

Davant aquest panorama, només hi ha dos camins: acollir el crit dels qui pateixen o augmentar la nostra sordesa. Perquè qui vol, troba un mitjà; qui no, troba una excusa.

I si finalment preferim que ho arreglin altres, no ens queixem. Perquè per a això, sembla que tenim tot el temps del món.