Data

Aquest últim dia de mes, amb sabor de nostàlgia per a tots i totes les que acaben vacances, té un regust encara més amarg per als i les donostiarres, les persones de Sant Sebastià, una bona quantitat establertes en aquestes valls per exercir les professions respectives, sobretot en l’esport i l’hostaleria.

En la mateixa data de fa poc més de dos segles, la ciutat va ser arrasada per les forces que comandava el duc de Wellington –per a molts espanyols, heroic aliat contra la França napoleònica–, popularitzat fins i tot per la cançoneta infantil Mambrú se fue a la guerra.

Ja se sap que hi ha personatges estimats per les seves activitats i que són odiats en altres llocs, no sempre les mateixes accions recordades en les biografies. Fins i tot hi ha retirades de reconeixement per revisió amb el temps del concepte social sobre un personatge. Com a mostra, podríem esmentar el cas de l’anterior titular de la que avui és l’avinguda de la Tosca, a Escaldes. I, en sentit contrari, les avingudes dels Coprínceps –episcopal i francès– d’Encamp, ara personalitzades en Joan Martí i François Mitterrand, de manera que als veïns els van (ens van) canviar l’adreça postal sense moure’s de la mateixa casa o pis.

Tornant a la història, si Bilbao sempre ha estat anglòfila, sobretot a partir del segle XIX, amb l’empresariat del ferro (Altos Hornos, Babcock...), la Bella Easo sempre ha tingut un penchant francòfil. El mateix disseny del paisatge urbà és degut a la reina espanyola –liberal i, per tant, als antípodes dels carlins, entre els quals va ser figura destacada el biscaí Zumalacárregui–. A la liberal monarca li van detectar una malaltia de la pell, li van recomanar com a medicina banys de mar i va triar Donostia. Agraïda, la va decorar amb el luxe que coneixem, no sempre per a satisfacció dels responsables municipals. “Cada vegada que hi ha galerna, la reparació de la barana de la Concha ens surt a dues-centes mil pessetes per metre” (i comptava amb pessetes dels anys setanta).

El cas és que quan el duc i líder aliat anglès dels espanyols va arribar a prendre la capital guipuscoana, militarment es va trobar amb la resistència que podia oferir la petita guarnició francesa i el rebuig social més que majoritari. En negar-se a la rendició, l’orgullós militar britànic va complir l’amenaça d’entrar-hi a sang i foc, sense cap pietat i amb tots els actes de brutalitat imaginables contra la població civil –sense gaires distincions d’edats i encara menys de sexe– en aquesta mena d’ocupacions i saquejos històrics.

A falta de recompte fidedigne de víctimes, la dada més indicativa que es manté en les cròniques d’abast popular és que la ràtzia només va deixar en peu catorze cases entre totes les de la ciutat. I que els veïns supervivents de la massacre es van reunir al barri anomenat, segurament per això, El Antiguo; per cert, sense res a veure amb La Vieja, denominació autòctona del nucli antic de la ciutat, superabundant en establiments d’hosteleria o, en expressió més koskera, parc temàtic del txikiteo.

I, sobretot, no caigueu en l’errada de l’anglès que, en l’intent de complaure un visitant easonenc i cofoi dels que creia coneixements de la Història, va proposar al pub “un brindis pel duc de Marlborough”, amb el resultat que podeu imaginar.