Tota pedra fa paret

Des de la declaració de la Unesco l’any 2019 de l’art de la pedra en sec: coneixements i tècniques, en la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, s’ha posat de moda tot el que faci referència a fer paret, perquè es veu que dona prestigi social enfocar els ulls i posar les mans sobre les pedres, i alçar amb ella paret o voltes sens lligar-ho amb cap mena d’argamassa. De les parets fetes així, posades una sobre l’altra, se’n diu paret seca, és a dir, la que per fer-la la pedra ha estat utilitzada en sec. S’ha de tenir ben present aquesta denominació, perquè també per aquelles modes derivades d’un error en anomenar les coses, la televisió i resta de mitjans de comunicació catalans parlen de la “paret de pedra seca”, tot un error d’apreciació, perquè si ens hi parem a pensar, dir “pedra seca” és una obvietat tan gran com desballestada és l’expressió “paret de pedra seca”, perquè tota la pedra és seca, és a dir, no està molla, tret de quan plou. Així doncs, la manera correcta de referir-se a fer paret emprant pedra sense lligar-la amb morter és paret seca, o paret de pedra en sec, perquè dir “paret de pedra seca” no significa res. Assenyalem aquest detall en la manera de parlar de la paret seca o de la pedra en sec, per mirar que casin les modes amb allò que ve d’antic, per reconèixer tantes i tantes generacions de mans que van moure pedres per tal de fer paret seca, el seu treball, gràcies al qual la Unesco va portar a declarar patrimoni immaterial de la humanitat l’art de fer-la, és a dir, els coneixements i les tècniques. I aquí cal puntualitzar també la paraula “art”, la manera de fer, i no caure en la confusió de dir que les parets, els marges, són patrimoni immaterial. No, no, la paret física, la paret que veiem, no ho és. La Unesco fa sis anys reconeixia l’art, però no declarava totes les parets seques de Croàcia, de Xipre, de França, de Grècia, d’Itàlia, d’Eslovènia, d’Espanya i de Suïssa com a patrimoni, com tampoc les andorranes en afegir, a la llista de 2019, el Principat d’Andorra, el desembre de 2024. Però, insistim, tornant a la manera de referir-nos-hi, que la moda de dir “paret de pedra seca” va calant, quan hauria de ser del tot bandejada. Fins i tot a les jornades que se celebraran a Andorra a mitjan del proper novembre, referides a la pedra en sec, porten títol anodí: Jornadas de la Piedra Seca.

Aquelles generacions de gent treballadora de què parlàvem abans van fer-se un tip de moure pedres per anar fent paret seca, amb el doble o triple treball d’haver-les d’arrancar, o de partir, de portar-les fins a l’indret on serien emprades i de pujar la paret. Ja no parlem del que vindria al final del procés: l’aportació de la terra per tal d’anivellar la feixa o el bancal, que ningú no es recorda dels milers i milers de cabassos que van haver de moure per omplir l’espai entre la part interior de la paret i el rost. És a dir, que fer paret seca és una tècnica ancestral, ja des del primer temps en què les societats van començar a fer assentaments continus, perpetus, quan van passar a ser sedentaris més que nòmades. Des de la més soferta prehistòria, doncs, les parets seques han estat obrades arreu del nostre planeta, i són les que avui en dia veiem. N’hi ha que tenen més de quatre mil anys, com les piràmides d’Egipte, o altres que s’hi acosten en edat, com els talaiots balears que tenen uns tres mil anys, de la mateixa època que els nurags de Sardenya. O amb dos mil anys d’antiguitat, les construccions romanes més vistoses, com ponts i aqüeductes. Però deixant de banda aquestes monumentals construccions de paret seca o de pedra en sec de les ribes de la Mediterrània, les més properes a nosaltres són les parets que trobem arreu de la muntanya pirinenca, des dels orris fins a les feixes, des de les cabanes de pastor fins als més recents (de primers de segles XX) forats de trumfos. En altres cotes més baixes, també hi trobem llargades de paret, cabanes de tros, dites cabanes de volta, per l’enginyosa manera de fer aguantar les pedres del sostre.

Amb el títol de Tota pedra fa paret, voldria remarcar que tota pedra, sigui més gran o més petita, sigui emprada en assentaments antics o tornada a posar en refer una paret seca caiguda, totes, sense excepció, tenen la seva importància. Ho podem veure aquest estiu en la campanya d’excavació del talaiot més gran del poblat talaiòtic de la Torre d’en Galmés, a Menorca. Aquelles pedres de la base que poden arribar a fer fins a tres metres d’ample per un de gruix, de les més variades formes, arrencades ves a saber amb quanta força i manya per aquella gent que les va moure i posar a lloc. I aquelles pedres ara de mida mitjana però que resulten més que pesants i difícils de moure. I finalment el pedruscall, la pedra petita, el pedreny, en diuen a Menorca, posades a milers i milers al mig de la paret o a l’interior de l’estructura a tall de coixí, com també es fa, per cert, a les parets d’aquí al Pirineu. Aquestes pedres petites, humils al costat de les ciclòpies pedres exteriors, només visibles quan es produeix un ensorrament, totes, totes també fan paret. Us ho explicaran amb detall, si s’escau que aneu a treure el cap al poblat talaiòtic de la Torre d’en Galmés, les arqueòlogues especialitzades en cultura talaiòtica Irene Riudavets i Cristina Bravo, que dirigeixen l’excavació, campanya que durarà fins al mes de gener proper i de la qual esperarem les memòries i els descobriments que puguin fer. I, per cert, a Menorca, que en això de fer paret de pedra ningú no els ha d’ensenyar res, en diuen paret seca, tal com ha de ser.