Santedat duplicada

La història no ens depara gaires casos on trobem mare i fill sants. Recordo els de Sílvia i Gregori Magne, Felicitat i els seus 7 fills màrtirs, Maria Cèlia Guérin i Teresa de Lisieux, Beata Ortolana d’Assís i les filles Agnès i Clara. Finalment, el calendari ens marca –dimecres i dijous d’aquesta setmana– les diades de Santa Mònica i Sant Agustí. Sens dubte, són els més populars. Faig aquest preàmbul acceptant que el terme “santedat” pot resultar un pèl molest o inadequat pels lectors escèptics. Ho lamento, malgrat que no pas per això em faré enrere. A ell, pertany aquella famosa cita que “la mesura de l’amor és estimar sense mesura”. Dit altrament, “si vols conèixer algú, no li preguntis pas què pensa sinó quant estima”. La premsa ens aclapara sovint amb successos de violència de gènere i similars. Tot plegat no fa altra cosa que reflectir un fet innegable: la societat actual està més que malalta. Independentment que el rerefons global actual hagi esdevingut molt laic, entenc que falla l’educació de base. Manca un bri de criteri filosòfic, ètic i humanitari en les relacions interpersonals. Ens cal refrescar la necessitat absoluta de fixar una llei de mínims. Una línia vermella que no es pot ultrapassar. Dessota cap concepte. Menys encara si és populista.

Seguint en clau agustiniana, ens hem d’imbuir amb el nucli d’una altra doctrina seva. No per senzilla, menys bàsica: “Dona el que tens per merèixer rebre el que et manca”. El nucli de la sentència topa massa sovint amb la prepotència de gent que passa de tot. Pensa que és autosuficient i tan sols té cura del seu propi hortet. No contempla l’existència del proïsme i així ens va. El mateix Sant Agustí va viure una època tèrbola, llarga i profunda, abans no s’avingué a passar pel sedàs exigent que li pautava sempre la mare. Fins que arribà a la convicció que “la supèrbia no és grandesa sinó inflor. I el que està inflat pot semblar gran, però és evident que està malalt i s’ha de guarir”.

Reprenent el fil inicial, totes les religions plantegen un progrés ben marcat envers un estat superior i de millora. Cadascú l’anomena de manera diferent. Ja sigui des del vessant cristià, musulmà, budista o altres, a tots se’ns gira feina. En clau humana i alhora mental.

Quan ja duem tres anys i mig de guerra a Ucraïna i gairebé dos a Gaza, em refermo en la idea que el món va per unes vies repel·lents i inacceptables. Queda clar que el poble –com a tal– té poques eines per deturar aquest horror. Sí que mai no hem de callar ni deixar de reprovar, però, una certa incompetència i fins i tot la connivència d’uns polítics mundials que no estan a l’altura. No cal encetar cap llista. Tots tenim, in mente, un reguerol de noms que no saben fer altra cosa que garlar i mirar les musaranyes.