Allau

Fa temps que no sentim (escolto) preguntar “pel carrer de les botigues”. Ni he tornat a llegir la definició d’Andorra amb el reiteratiu “un llarg carrer de botigues”. Potser els visitants ja han diversificat objectius en les seves visites. Però el cas és que en diverses i successives baixades a l’artèria principal de la conurbació central semblava més transitada, plena, que en els anys precedents. I això que eren dies feiners. És clar que, amb l’edat, els padrins tendeixen (tendim) a perdre la memòria del passat real i ens sembla que la situació actual sempre és insòlita, o gairebé.

Amb oblit del que havíem vist en altres estius, o sense, el cas és que l’eix Meritxell-Carlemany estava ben concorregut de persones amb aspecte innegable de forans. Com acostuma a passar, semblant més excursionistes que turistes, per seguir les definicions oficials, o fins fa poc oficials. I també, com enyoren els botiguers, més amb les mans buides que amb bosses de compres.

La presència abundant de forasters sempre es considerada benvinguda

Amb tot, a la zona de Riberaygua costava (va costar) trobar un lloc per dinar. Per una vegada que decidim fer-ho fora de casa... Als locals que havíem triat per testar ens anunciaven temps d’espera de tres quarts d’hora com a mínim. Al final vam veure des de l’exterior taules (no gaires) lliures en un establiment i hi vam entrar. Val a dir que el resultat, tot i la improvisació, va resultar positiu. Bon servei i àgil, sense carències a menú ni carta, i qualitat de cuina més que acceptable.

Potser els visitants arriben amb el convenciment que el diferencial de preus amb els llocs d’origen continua com fa anys, com abans de l’entrada de l’Estat veí del sud a la Unió Europea. Pot ser, més aviat, que semblin més atractives les ofertes comercials a l’altra banda d’una frontera, de qualsevol frontera, i més en temps de rebaixes, com són els d’ara i aquí.

Potser turistes, i sobretot excursionistes, no han sabut veure als comerços d’enllà on venen allò que els sembla a primer cop d’ull innovador, atractiu i a bon preu. Encertadament o no, tant s’hi val.

El cas és que la presència tan abundant de forasters –en aquest cas no seria ajustat qualifiar-los de “guiris” per la parla, majoritàriament espanyola i majoritàriament francesa, no anglesa– sempre es considera benvinguda, i més en temporada baixa, estival, quan sembla impossible que d’aquí a uns mesos arribi l’or blanc, s’emblanquini la muntanya –sobretot la muntanya–, obrin les estacions o comencin a pujar i baixar funiculars i telecadires. Tot i que aquest mes marqui la “punta” entre els de menys moviment relatiu, res no és sobrer quan es parla d’economia i d’ingressos. Com diuen al poble que encara no començo a enyorar, tot i les dècades d’absència, en aquest àmbit més que en qualsevol altre “tota pedra fa paret”.

I bé que ho saben, fins i tot, els qui construeixen amb la saviesa ancestral per encaixar la pedra seca. I no parlem dels arquitectes que han projectat i projecten gratacels com els d’Escaldes, i els que amenacem de sorgir cap amunt a qualsevol altre indret per d’aprofitar el bé escàs que és el terreny més o menys pla. Un aprofitament en plena època de vaques grasses... fins que es tanqui el cicle amb l’esclat d’aquesta nova “bombolla” immobiliària.