Sense dallar, el foc devora

Trobo a la porta de la botiga de la Pilar Isern, al carrer Major de la Seu, el Maties de Torres d’Alàs. Està d’esquena i. en saludar-lo, la primera cosa que em diu és: “si m’haguessin fet cas, no hi hauria aquests focarrals”. Es refereix als grans incendis que aquests dies hi ha a Espanya i a Portugal, però ho diu també posant l’alerta en aquests verals muntanyencs: “I aquí cremaria igual”. Li dic que l’orografia de les muntanyes asturianes és més encrespada i, per posar-li un exemple proper, és com si totes les muntanyes fossin com Carroi, dretes, amb molta roca i amb grans pendents, cosa que fa anar el foc per les crestes, per un general poc boscades, però plenes d’herba alta, d’escobes, tiberi per al foc que se’l cruspeix en un no res i avança de pressa atiat per la mateixa dinàmica del foc, sempre virulent encara que sigui només amb una mica de vent que li vingui d’esquena i l’ajudi a avançar. També a Castella i a Extremadura l’orografia fa pujar els focs amunt, cap a les crestes de totes aquelles immenses serres amb quilòmetres i quilòmetres de garrigues, de pales i vessants de muntanyes ja cremats fa temps i, per tant, plens de fenàs i arbustos que ajuden al foc encara a anar més de pressa. Sigui com sigui, el Maties té tota la raó: els focs s’escampen i es fan grans perquè troben teca per cremar i en troben tanta i pertot, perquè queda poca gent que visqui als pobles i treballi la terra i el bosc. És a dir, que sense gent que dalli, que esporgui, que faci llenya, les vores dels pobles, aquells camps, aquelles feixes, aquells bancals tan treballats durant centúries, passen a ser sentenciats a mort pel foc quan queden sense treballar, quan l’abandó és un fet. Passaran més o menys anys, però un dia, sigui perquè un llamp fiblarà el pollancre mort, sigui per un descuit o una imprudència humana, el pas del foc ho deixarà tot net, cosa que equival a dir cendra, negror, tristor, ruïna social, natural i econòmica.

Aquests dies ens arriben les imatges dels incendis forestals de la península

Les imatges dels incendis forestals de ponent de la península Ibèrica ens arriben aquests dies a través dels mitjans de comunicació. Una catàstrofe vista a vol d’ocell i moltes catàstrofes personals vistes a peu de foc. El resultat de tanta virulència de les flames i la durada dels incendis és l’afectació de milers d’hectàrees, tant de bosc com de camps de conreu. D’aquests darrers, hem de concretar que la immensa majoria dels que han patit el foc, ho havien estat de camps de conreu i avui en dia eren erms, millor dit, ermots, plens de vegetació arbustiva: argelagues, arços, gaverneres, escobes, esbarzers i quan aquests fan ombra, hi salten els pins, els rebolls..., més fato per cremar quan el foc hi arriba o hi comença. Ho va dir ben clar en el Primer congrés forestal de Catalunya l’ecòleg Ramon Folch, l’any 1991: “Tot allò que abans es cremava durant tot l’any de manera controlada i sostenible, a llars de foc, a forns, de les cases de pagès i dels pobles, avui crema de cop en forma d’incendi devastador”.

La raó del Maties Pons, de cal Domenjó de Torres d’Alàs, és tan evident i tan raonada, que podem assegurar que és compartida arreu de les valls del Pirineu i en qualsevol país muntanyós. Diu el Maties: “Sense gent que visqui als pobles, amb camps abandonats, com voleu que el foc no s’hi agafi de valent”. Hi afegeix aquella frase dolguda escoltada d’ell tantes vegades: “no els haguessin fet marxar...”, referint-se a les dificultats que tenen ramaders i pagesos de muntanya per, dient-ho en una paraula, viure-hi. Per això fa anys que proposa -amb un deix d’ironia, però tocant de peus a terra- de promoure turisme que faci dalling, és a dir que dalli, que rascli fent rascling, que esporgui fent esporguing, que fangui tot fent fanguing. Tota la raó perquè sigui escoltat el seu missatge, amb fondària, per tal de redreçar la ramaderia i l’agricultura de muntanya. I escoltar-la des de les administracions, mantes vegades entestades a aplicar normatives que denoten poc coneixement de costums i realitats.

Per exemple: no es poden cremar restes vegetals per no emetre CO2 a l’atmosfera. I així és quan la pràctica hivernenca –com n’és de sàvia la dita que els focs s’apaguen a l’hivern– de treure càrrega per a quan arribi l’estiu, cremant ribassos i vores de pobles, maneres de fer de sempre, en veure’s prohibida, farà que en cas d’incendi, aquella franja que per un normal evitaria que el foc arribés a les portes del poble, de cases de pagès, de palleres, serveixi com a esca i faci avançar més el foc. I aleshores, la norma que volia evitar emissions a l’atmosfera, haurà fet que aquestes emissions siguin multiplicades exponencialment, en extrem. Una norma, per tant, del tot beneita i que no s’entén. La conversa amb el Maties, i amb la Pilar Isern, de cal Fenoll de Torres d’Alàs, l’acabem perquè el Maties ha d’anar a la farmàcia, jo a escriure l’article i ella, en haver dinat, a passar la dalla en uns bancals de vora casa. Cosa que feien, fan i farien la gent dels pobles de muntanya si en quedés més dels que hi viuen ara.