“Convisc amb l’addicció del meu fill... i emmalalteixo amb ell”

A Projecte Vida ens ha arribat aquest testimoni colpidor. La mare que l’escriu ha decidit mantenir l’anonimat per protegir la intimitat del seu fill i per preservar el seu entorn familiar. Ha volgut compartir la seva vivència perquè sap que no està sola, que moltes altres famílies passen pel mateix silenci, dolor i impotència. Les seves paraules donen veu a una realitat invisibilitzada a Andorra. A continuació, reproduïm les seves reflexions.

La convivència amb un addicte és una muntanya russa de molt sofriment i dolor.

Soc mare d’un addicte i visc amb ell el seu dia a dia amb el meu cor en el seu puny: quan, segons el seu estat, l’estreny amb força pel dolor que sent, i l’he d’ajudar a apagar el foc que sent o que ha encès... o bé afluixa el puny, i l’he d’ajudar igualment perquè no el puc deixar sol amb la seva addicció.

La seva addicció el porta a autolesionar-se per la culpa dels seus actes, de les seves paraules, del seu comportament... egoista, interessat, avariciós, egocèntric, i alhora, fer-se mal a si mateix fa que s’oblidi del seu dolor mental i calma la seva ansietat.

Són moments molt durs perquè et sents impotent per no poder ajudar-lo i has de gestionar, com a mare, que les ferides que s’està fent redueixin el seu dolor, veure (si arribo a temps) el que està fent amb el ganivet, i aconseguir treure-l’hi. No es pot descriure amb paraules el dolor i el patiment d’aquesta malaltia... que ja l’he feta meva.

Soc la mateixa mare que fa molts anys el va dur al ventre i, passats els anys, l’he educat amb els mateixos valors amb què em van educar els meus pares: estimar, agrair, ajudar, respectar tot i tothom, ser bona persona... Tinc un fill a qui no li ha faltat el meu amor des del dia que va néixer, i ara, estant malalt, segueix tenint aquest amor incondicional.

Pateixo amb ell la seva addicció com quan era petit i s’emmalaltia i li costava respirar. La meva respiració es torna al seu compàs quan té una crisi d’ansietat i li costa respirar.

Pateixo quan surt per la porta i no sé què fa, com tornarà, amb qui serà, si es farà mal, en quin problema es ficarà...

Visc amb un fill molt sensible, simpàtic, col·laborador, enraonador, carinyós, afectuós, sempre disposat a ajudar els altres, menys a ell mateix... Però quan surt el monstre de l’addicció, perd els papers, l’abstinència el devora i esdevé la persona més insensible i cruel que ningú es pot imaginar.

Aquesta és la situació (desgraciadament, li pot passar a qualsevol) amb la qual convisc cada dia... Un fill desfet pels porros i l’alcohol, veient com li van passant els dies i les setmanes, les expulsions de la Unitat de Conductes Addictives agreugen la problemàtica, una recaiguda... i cap a casa (que se’n faci càrrec la mare, el pare, la família...).

Jo, sí, soc la seva mare... emmalaltint al seu costat, compartint el seu dolor.

La ràbia i la impotència que sento de veure que els recursos per frenar i posar remei a una problemàtica de salut per a un adolescent en el seu moment, la mala gestió i la mala presa de decisions d’un equip que possiblement hauria tingut més èxit si ho haguessin agafat a temps, quan començava a ser un inici d’addicció, ha desencadenat una malaltia, una problemàtica conductual important i ha establert unes rutines que, sense ajuda... ara sí, són difícils de reconduir.

Visc amb el meu fill addicte. No li desitjo a ningú aquesta convivència, perquè és tan gran el dolor de veure’l patir que no et deixa respirar. He passat a ser una malalta de la pròpia addicció del meu fill, i em demano... No haurien de canviar les coses a la Unitat de Conductes Addictives?

Perquè ara ja no estan tractant un addicte... Ara un altre professional ens tracta a mi... Hi ha tota una família emmalaltint que també s’està tractant.

Com han de canviar els protocols, els recursos perquè davant d’una recaiguda no hi hagi una expulsió?... La mateixa paraula em fa mal.

Jo inclosa em sento rebutjada, abandonada, menyspreada i socialment estigmatitzada.

Ningú!... Ningú! hauria de passar per aquesta malaltia. I si aquesta és la loteria que t’ha tocat, i m’ha tocat, només puc dir i CRIDAR!

Que els nostres joves necessiten ajuda! Que són vulnerables i no se’ls pot deixar sols davant d’una addicció que, a vegades, no és que no vulguin..., és que no saben ni tenen les eines per poder redreçar la seva vida.

Les recaigudes formen part d’un procés de recuperació?... Els professionals tenen la resposta i són els que millor saben com tractar-ho, com tractar el pacient... Manquen els recursos?

Serà qüestió de prendre decisions per dir: PROU! a les expulsions.

Necessitem ajuda..., i no ometre que som malalts.

Soc la mare d’un addicte i convisc amb ell, vivint i sobrevivint al dia a dia, emmalaltida…, com segurament i malauradament, moltes famílies aquí a Andorra.