Assassinar periodistes

“Si aquestes paraules us arriben, sapigueu que és perquè Israel ha aconseguit matar-me i silenciar la meva veu”. Així comença el testament que el periodista Anas al-Sharif va escriure el mes de maig, però que no es va fer públic fins la setmana passada, quan va ser assassinat, juntament amb cinc companys, mentre cobria l’enèsim bombardeig de l’exèrcit israelià sobre la Franja de Gaza. Al-Sharif, que treballava per Al-Jazeera, un referent del periodisme internacional, era una de les últimes veus que queden a Gaza per transmetre “sense falsificacions ni distorsions” el genocidi contra el poble palestí.

Fer periodisme a Gaza s’ha convertit en un acte de resistència

Malgrat que les Forces de Defensa Israelianes (IDF) s’escuden en el tosc pretext que al-Sharif era membre de Hamas, el cert és que el seu assassinat va ser un atac de foc tàctic que respon al patró habitual d’acusar periodistes de ser terroristes sense aportar cap prova. De fet, al-Sharif s’ha convertit en el periodista número 269 assassinat per Israel en poc menys de dos anys, i el genocidi de Gaza és ja el conflicte més mortífer de la història per als professionals de la comunicació –molt per sobre de la Primera i la Segona Guerra Mundial, en què, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ), en van morir 69; la del Vietnam, amb 63; o la de l’Afganistan (post 11-S), sense dades oficials, però amb una estimació d’una setantena–. Si comparem amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, l’altre gran conflicte actiu, el recompte des de l’inici de la invasió el 2022 és de 15.

Mentre hi hagi una veu que ho expliqui, el genocidi no s’oblidarà

Des que Israel va prohibir l’entrada de mitjans estrangers a la Franja el 7 d’octubre del 2023, els periodistes gazians són l’única font d’informació fiable per a l’opinió pública global. Amenaçar-los, assetjar-los, atacar-los i matar-los (o a les seves famílies), així com destruir les oficines de premsa, forma part d’una estratègia deliberada per ocultar la realitat i impedir la documentació de crims i qualsevol possibilitat de rendició de comptes. Però fer periodisme a Gaza és també una mena de lluita i resistència contra l’ocupant: els periodistes treballen sota ofensives constants i entre les ruïnes de les seves pròpies cases, alhora que enterren fills i filles, pares i mares, germans i germanes, amics i veïns. No poden mantenir la distància emocional que es requereix per preservar l’ofici; relaten incansablement l’extermini del seu poble amb l’únic objectiu que cada detall ens arribi a la resta del món de manera clara, en directe i amb tota la cruesa de l’alta definició.

Des del gremi, doncs, tenim el deure deontològic i moral d’honorar la dignitat de tots els col·legues màrtirs i de totes les persones que cada dia es juguen la vida per explicar-nos la veritat. Perquè mentre hi hagi algú disposat a narrar la barbàrie, el genocidi no serà oblidat, ni ningú podrà dir que no ho sabia. Necessitem professionals sobre el terreny per evitar que el relat que perduri sigui el que inventen aquells que perpetuen la matança. I els necessitem vius.

Però Israel no assassina només periodistes, és clar. Amb xifres actualitzades a 18 d’agost, el balanç és de 61.944 palestins morts, dels quals més de 20.000 són infants i 258 morts de fam, a més dels centenars que es calcula que hi ha atrapats sota les runes. A tots ells –periodistes i civils–, que la terra els sigui lleu.