L’habitatge, el repte col·lectiu del nostre temps
Els comuns no tenim totes les competències, però sí la responsabilitat d’actuar
L’habitatge no és només un sostre: és l’espai on arrela la vida, on cada persona escriu el seu projecte vital. Sense un lloc digne, la llibertat, la seguretat i fins i tot els somnis queden en suspens. Avui, a Andorra, aquest dret fonamental es veu amenaçat per una crisi que no és un accident passatger, sinó la conseqüència d’anys d’un model econòmic que ha confós creixement amb especulació.
La realitat és tossuda: joves que no poden emancipar-se, famílies que fan malabarismes per pagar el lloguer i persones grans que temen perdre l’estabilitat que els ha costat una vida construir. La crisi de l’habitatge és transversal: erosiona la cohesió social, frena la natalitat, expulsa talent i deixa un rastre de malestar que no entén d’edats ni de condicions. Ens trobem en una cruïlla: seguir pel camí d’un creixement que devora territori i genera desigualtats, o apostar per un model social i sostenible que posi les persones i el nostre entorn al centre.
Un model econòmic que ha confós creixement amb especulació
Els comuns no tenim totes les competències per resoldre aquesta crisi, però sí la responsabilitat d’actuar. I actuar vol dir pensar en tres horitzons: curt, mitjà i llarg termini.
A curt termini, cal parar el cop. Això significa donar una resposta immediata a les persones que avui pateixen: ajuts per evitar impagaments, suport per cobrir necessitats bàsiques, i sobretot escoltar. També vol dir posar ordre a la informació: saber quants pisos buits tenim, quin és el preu real dels lloguers, i entendre per què hi ha habitatges que no es posen al mercat. Perquè només amb dades clares podem construir respostes sòlides.
A mitjà termini, l’objectiu és tornar la vida als espais adormits. El Programa Reviu n’és un exemple: ofereix als propietaris seguretat de cobrament, finançament per a reformes i la garantia de recuperar el pis en bones condicions, a canvi que es llogui a preu regulat. És una fórmula que ja ha funcionat en altres llocs i que aquí volem convertir en motor de canvi. Forma part del pla Recuperem Espais, que busca donar nova vida a edificis i solars en desús, fent créixer el que ja tenim en lloc de devorar nou territori.
A llarg termini, hem de construir les bases d’un parc públic d’habitatge prou robust per resistir futures crisis. Això vol dir projectes que no es veuran acabats demà, però que són imprescindibles: cedir terrenys comunals perquè s’hi construeixin pisos assequibles que, un cop acabat el període de cessió, passin a ser patrimoni comunal; impulsar col·laboracions publicoprivades, com la de Terra Vella, on el sector privat construeix i gestiona amb preus regulats abans que els pisos s’incorporin definitivament al parc públic.
Els projectes del Jovial i del Calones ens han ensenyat que cal dissenyar respostes adaptades a cada etapa de la vida: ajudar els joves a començar i donar seguretat a la gent gran. I sobretot, que cal fer-ne seguiment constant, perquè no hi ha polítiques perfectes, però sí la voluntat de millorar-les.
L’habitatge és massa important per deixar-lo a la mercè exclusiva del mercat. És un dret que sosté la dignitat i la cohesió de la nostra comunitat. El repte és majúscul, però també és l’oportunitat de decidir quin país volem ser: un que gira l’esquena a les dificultats de la seva gent, o un que és capaç de posar les persones al centre i escriure, entre tots, un futur on tothom pugui dir amb orgull: “aquí és casa meva”.