Vols

Amb l’estiu han proliferat les orenetes a tocar de casa. Amb prou feines eren un parell de parelles i ara s’apropen a la dotzena. Em quedo mirant-les durant el passeig diari, el seu vol de vegades rasant sobre la superfície dels bassals hiperbòlicament anomenats llacuna –res a veure amb la instal·lació cultural d’Andorra la Vella–. Objectes de nostàlgia romàntica en els versos de Bécquer, en la “bona premsa” de la qual gaudeixen influeix la seva condició d’insectívores i també la llegenda, en la qual una d’elles va treure amb el bec una espina de la corona clavada al cap de Crist en la creu.

Fins i tot aquell adolescent que perseguia els pardals amb l’escopeta d’aire comprimit seguia la consigna del pare de no disparar mai contra una d’elles. I fins ara; ara menys que mai, sense aquella arma menor, perduda en la llunyania dels temps sense saber què se’n deu haver fet.

L’estima popular a les orenetes contrasta amb la mala imatge, no menys estesa, de les rates pinyades. Deu ser perquè recorden, a escala menor, els vampirs reals del sud d’Amèrica, o els de ficció, amb el paradigma d’en Dràcula. O perquè es tracta de criatures de la foscor, de vida nocturna.

Contra el que podia semblar, aquestes no són ocells, sinó mamífers. Sense plomes però amb la membrana inertidigital que els permet el vol i amb una mena de “radar” natural que els permet esquivar gairebé tots els obstacles, amb els imprevisibles arabescos que dibueixen a l’espai.

Al poble tenen la dita que més val caure en gràcia que ser graciós

Les imatges de bandades sortint de coves contra protagonistes de pel·lícules d’aventures –sobretot femenines– tampoc no les ha ajudat gaire a esdevenir populars. I tanmateix, fan bàsicament el mateix servei que les orenetes, devorar insectes, entre els quals els molestos, si no mortífers, per l’expansió de plagues, com són els mosquits.

Al poble tenen la dita que més val caure en gràcia que ser graciós. I aquesta diferència d’acceptació entre orenetes i pinyades n’és un exemple gràfic. I permeteu-me un petit parèntesi. El valencians “blaveros”, anomenats així perquè exageren un franja blava vertical al costat del pal de la senyera, els qui no admeten la unitat de la llengua tot i els dictàmens d’universitats i de l’Acadèmia valenciana de la llengua, han fet del “rat penat” símbol oficial, adoptat també per institucions i entitats, inclosos el clubs de futbol.

L’origen –diuen– seria el remat de la cimera de l’armadura de Jaume I, “el conqueridor”. Però, ben mirat amb ulls nets i neutrals, aquest ornament no seria més aviat un drac? És una figura més abundant en la imatgeria dels països de cultura catalana. Heraldistes –sense prejudicis– hi ha per respondre.

Mentrestant, si ens permeten dedicar estones a badar a l’aire lliure, preferentment emparats per zones d’obaga o a partir del capvespre, podreu entretenir la mirada en el vols de les orenetes o els arabescs de les rates pinyades, no tan abundants en la percepció subjectiva de qui escriu.

I si sou dels participants en converses recurrents sobre la calorada –o les calorades– que anem patint us podeu preparar pel canvi, per lamentar la tornada del fred, tot i que els darrers anys va retardant-se, i ja no coincideix amb la Diada de Meritxell quan, segons els padrins, les dones –sobretot elles– estrenaven els abrics, o la roba d’hivern en general. I segons aquell pou de records de les tradicions que era en “Papito” Vidal, els nens de la seva generació ja començaven a esquiar... a Escaldes!

Llàstima que, com altres membres de la seva generació, mai va admetre una compilació d’aquelles experiènces i records “per no ofendre ningú”. Ni amb la garantia de dipositar l’original a una notaria amb l’autorització per publicar-ho només lustres, o dècades, després, quan l’interlocutor considerés que ja podia ser legible sense fer cap mena de mal a ningú.