L’habitatge, a la Diada Andorrana de Prada

Demà diumenge, i no pas en dissabte, com és habitual de fer-ho, se celebrarà a Prada de Conflent la Diada Andorrana, organitzada per la Societat Andorrana de Ciències des de fa 38 anys. El fet de fer-la en diumenge trenca una mica aquell encant de les matinades de dissabte, quan passant per Cerdanya ens rep la claror viva i neta a punta de dia i després de Montlluís tot baixant cap a Vilafranca, es van despertant, treballadors i discrets, els pobles de la vall de la Tet, per arribar a Prada, al Liceu Renouvier, tocades les nou i entrar a l’aula on, en maratoniana i caldejada jornada, s’aniran escoltant les aportacions dels ponents. Enteneu caldejada com a calorosa, no com un frega-frega entre els assistents. Perquè a Prada hi ha exposició d’idees de diferents tendències, de criteris a vegades oposats, de visions paral·leles que van en la mateixa direcció per camins diferents, però no s’hi crea un ambient de confrontació, de disputa, ans al contrari, s’hi respira una cadència educada, cívica i –sense perdre el caire de debat– cap renou, cap impertinència, cap esvalot desfà l’encant de la Diada Andorrana a la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent. L’encant, certament, el té l’anar a Prada i parar atenció a les exposicions verbals i visuals, encadenades una amb l’altra tot el matí (11 comunicacions) i també a la tarda (13 comunicacions) després del dinar. Dinar en horari francès, ja se sap. Cosa que vol dir que a les tres ja torna a estar l’aula activa per iniciar les comunicacions de la tarda. I aquí és quan entra en joc un altre dels encants “diadaandorranopradencs”: el mirar de tenir les parpelles obertes i no sucumbir a la son que ens agafa de manera natural, perquè és hora de la migdiada i l’estiu ens l’activa –siguem a les Valls d’Andorra siguem als peus del Canigó– i costa no pesar figues uns instants, tot escoltant la veu de qui ens explica el seu relat. En arribar el moment de notar com ens agafa la bonior del pesar figues, podem mirar de mantenir els ulls oberts i la compostura tot cercant l’alenada fresca de l’aire del ventilador emplaçat en un angle de l’aula i també fent un glop d’aigua de què amb tant encert logístic i previsió experimentada l’Antoni Pol té cura de proveir en bona quantitat. Però la cadència de la Diada segueix, i fins a les set del vespre toca impregnar-nos de dades, de reflexions, d’aportacions lligades amb el tema triat per la SAC per desgranar-lo a consciència i amb la millor i més bona voluntat possible. Al cap i a la fi, aquesta és la intenció manifesta de la SAC: la de generar debat i aportar eines per tal que Andorra, el país en el seu conjunt, avanci sense malmetre els valors de respecte a l’entorn natural, a la convivència i al progrés social.

L’habitatge és tota una complexitat de les societats actuals

Aquest any el tema a tocar a Prada és dels candents, d’aquells que en agafar la paella pel mànec notes l’escalfor a la mà: Andorra i l’habitatge. Tota una complexitat de les societats actuals, no pas només viscuda a les Valls d’Andorra, vinculada a molts factors econòmics i de desenvolupament, amb una incidència evident i directa en les condicions de vida de la classe treballadora, la més exposada a les despeses del dia a dia sense disposar de coixí financer. Dit en altres paraules: l’habitatge és el maldecap més gran de qui arriba a final de mes havent de fer mans i mànigues amb el pressupost domèstic, donada la carestia dels lloguers i la deriva esbojarrada en els preus dels habitatges i en la construcció massiva i ofegadora de l’espai. Una veritable crisi de caire social, amb afectació directa a les butxaques dels qui han de destinar més de la meitat del sou, o més, a pagar el lloguer d’on viuen. Una de les ponències de diumenge vinent a Prada porta el títol: “L’Estat intervencionista, l’única solució per resoldre la crisi de l’habitatge”, a càrrec de Pere Baró i Rocamonde, conseller general, vicepresident de la Comissió Legislativa d’Economia i membre de la Comissió Legislativa de Política Exterior. Si és l’única solució, la intervenció de l’Estat, que potser sí que passa per aquí en bona mesura el fet de contenir preus, se’n podrà parlar a Prada, encara que s’anuncia la ponència exposada en vídeo, no pas en directe, cosa que vol dir que no es podrà obrir debat i enraonar amb el Pere Baró per compartir, puntualitzar o rebatre la seva aportació. En aquest sentit, observo al detallat programa de la 38a Diada Andorrana a la 57a Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, que les altres tres ponències que la segueixen també són en format vídeo i que, ai las, són les primeres de la tarda, just quan ens ronda la migdiada! Així que ventilador a tot drap i gots d’aigua a punt.

Agraïm, un cop més, la voluntat i decidida acció de la SAC en fer possible la Diada Andorrana de la UCE, una eina de cohesió social, d’esforç conjunt, de consciència col·lectiva, de donar veu, de fer país, de mirar de no fer malbé aquest país d’Andorra. S’hi referia encertadament ahir divendres l’editorial del Diari d’Andorra, tot parlant del creixement de la població, lligat vulguis o no a la disponibilitat d’habitatge: “El futur no es construeix només amb més gent, sinó amb més cohesió, més planificació i més sostenibilitat. La qüestió ja no és només de gestionar l’emergència, sinó de repensar Andorra des de la base. El que està en joc no és una estadística més, sinó la mateixa idiosincràsia del país. Si no s’hi posa remei ara, el problema no tan sols es farà més gran, sinó que serà més difícil de revertir. ”