Termòmetre de la democràcia

Una notícia commociona tot Europa i posa de manifest la importància i els reptes de l’activisme jove: el cinc d’agost, l’Enes Hocaogullari, delegat jove al Congrés de Poders Locals i Regionals per a Turquia, en el Consell d’Europa (CdE), va ser detingut pel govern del seu país. Els càrrecs dels quals és acusat? “Difusió pública d’informació enganyosa” i “incitació al públic cap a l’odi i l’hostilitat”. Aquests càrrecs fan referència a un discurs que el jove Enes, de vint-i-tres anys, va pronunciar durant la sessió del març d’enguany del Congrés de Poders Locals i Regionals del CdE. En aquest discurs, l’Hocaogullari informa sobre la “regressió democràtica” que viu al seu país, la qual es va fer palpable quan, en una manifestació, va ser víctima de brutalitat policial amb “gas lacrimogen, bales de goma i canons d’aigua”. Aquestes afirmacions van servir com a detonant per a la repressió de l’Estat turc sobre la figura de l’Enes, la qual va començar amb una campanya de desprestigi als mitjans de comunicació, acusant-lo d’espionatge i desacreditant la seva feina com a activista LGBTIQ+. Aquesta campanya es va intensificar fins a acabar en un procés penal i culminar en la seva detenció dimarts passat.

Com a una de les representants del Fòrum de la Joventut, considero que és el nostre deure fer que es conegui la situació de l’Enes Hocaogullari, no tan sols per pressionar internacionalment per a la seva alliberació i perquè es faci justícia, sinó com a exemple per reflexionar sobre la rapidesa i facilitat amb la qual els drets civils i polítics es difuminen i vulneren, tan a prop de casa nostra. Em pregunto quins són els senyals d’alarma, la febre que indica a la resta del cos que ha de doblar esforços per combatre una infecció. En el cas de l’Hocaogullari, l’Estat fa servir dues eines típiques per a la repressió: la brutalitat policial i els mitjans de comunicació. La primera és la més simple, fer servir la força bruta com a element de dissuasió. La segona és més complexa i difícil de distingir, més subtil. Progressivament, els mitjans construeixen un discurs per desprestigiar les persones que s’atreveixen a explicar la seva història de manera local o internacional. A poc a poc, creen un malvat en l’activista: es converteix en l’enemic, que menteix i traeix la pàtria. Fan servir la seva associació amb un grup que ja pateix odi i discriminació, el de persones LGBTIQ+, per completar el seu personatge i aconseguir que el públic en general justifiqui la seva posterior detenció. Un pla aparentment sense fissures, però que demostra la por de l’Estat, el qual només reprimeix aquelles persones que representen un símbol de canvi significatiu en l’statu quo.

Què podem fer, si notem que puja la temperatura? Doncs el mateix que fa el cos quan detecta una infecció: activar el sistema de defensa, alertar les altres cèl·lules, treballar en xarxa. No podem romandre indiferents davant l’empresonament injust d’Enes Hocaogullari i tants altres joves activistes silenciats arreu del món. Cal amplificar les seves veus, denunciar les injustícies i protegir els espais de participació política, especialment aquells que, com el Consell d’Europa, haurien de garantir els drets fonamentals de totes les persones. Si permetem que un sol jove sigui empresonat per expressar-se lliurement, totes les nostres veus corren perill.